Els poetes Lluís Calvo i Jordi Valls 'diuen' l'autèntica Barcelona d'ara
Sam Abrams
Darrerament s'estan manifestant dos fenòmens interessants a la poesia catalana. Un és una renovada presa de consciència davant la realitat de l'entorn i l'altre és el retorn al conreu del poema llarg. I justament a Última oda a Barcelona, escrit a quatre mans entre dos referents de la poesia actual, hi trobem els dos.
En aquest sentit, Calvo i Valls han utilitzat una original aproximació a la ciutat actual com a pretext per palesar aquesta nova relació amb la realitat que pren la forma d'un poema llarg.
En la segona secció del poema els autors declaren que "dir el món és fer-lo enraonar". Al llarg d'un extens i intens itinerari a través de la ciutat, que inclou barris perifèrics, mercats i una presó, els dos autors dialoguen amb la ciutat però sobretot la fan parlar, la fan enraonar, la fan revelar-se.
I es revela la ciutat a dos nivells, un de més epidèrmic, amb tota mena de referents observables, i un de més profund que planteja importants temes de fons de manera més conceptual. I completament en paral·lel es detecta un discurs teòric i crític sobre el sentit i la funció de la poesia, i sobre el mateix desplegament del text del poema.
La textura del poema és deutora de la tradició del poema llarg, més concentrat expressivament, que es van inventar els mestres de l'Alta Modernitat a partir d'Eliot. El discurs del poema és complex, fragmentari, canviant, enèrgic, i culturalista, i barreja elements contraposats, com ara somni i realitat, per reconciliar-los i, de passada, crear punts de tensió que carreguin el text d'alt voltatge. Una aposta radical, una aposta valuosa.
