Baules i llenguatges (una selecció)
Les escriptures minoritàries creen la majoria de postulats i termes duradors.
Tots els espectacles requereixen un assaig. Tanmateix, hi ha assagistes que d’això n’han fet un axioma.
(...)
Cal tenir molt d’estil per abandonar-ne un de reeixit.
(...)
- Quan Locke postulà que els governs serveixen per refrenar la parcialitat i la violència dels homes no intuí que la majoria d’ells semblen fets, justament, per atiar ambdues coses.
(...)
- De Scheleiermacher a Szondi hi ha un rastre. Un enfilall de petjades. L’hermenèutica de Szondi parteix de la historicitat, la qual deixa la seva empremta en el text i en marca la particularitat, la individuació, allò característic de l’obra. Per això el conflicte, la societat, la història i la llengua entren en l’obra i hi són hostatjades. Aquesta postura difereix profundament d’aquella que col·loca l’obra dins d’un Tot previ i esbiaixat, com si es tractés d’una cosa secundària que calgués subsumir sense escrúpols en un corrent de la qual en fos deutora. La distinció és molt important. Es tracta, al capdavall, de veure si apostem pel món de l’autor o si aquest món es converteix en alguna cosa que precedeix el mateix autor i l’emmanilla. En el primer cas el món entra en l’autor i és aquest qui, novament, el conforma i li atorga un deix propi. Esbrinar l’autor equival, llavors, a recercar la vida, el temps, el batec inscrit als mots. L’obra, el present i la història s’entrellacen, així, de manera dinàmica. Cap a una nova construcció interpretativa.
(...)
Allò que singularitza Verdaguer és aquesta consciència de la petitesa i la feblesa humanes, a partir de la qual, i en una elevació gradual, s’assoleix un moviment ascensional de plenitud i felicitat, totalment al marge dels dictats comuns, ja que el viatge és interior, intransferible i sols comunicable mitjançant l’embruix inspirat de la poesia. La modernitat de Verdaguer rau en aquest to radical que oscil·la entre la mística i el menyspreu, amb una humilitat que té, paradoxalment, alguna cosa d’orgull. El poeta és Sísif i Prometeu alhora. Però sobretot vol emular el camí de Jesús. La visió terrenal negra, pessimista i desesperançada (“La terra es un gran Calvari/ hont l’home es crucificat”) és només un preàmbul cap a l’ascensió. El dramatisme domina el to i esdevé insurrecció poètica. Tot plegat, de nou, planteja la relació de Verdaguer amb la modernitat, amb l’esperit que dominava el seu temps i amb l’escriptura que s’alçura contra el món. És important saber llevar els estrats de lectura del poeta, sense que la seva fe sigui un anacronisme en relació en aquesta modernitat sinó, al contrari, la seva màxima expressió i vehicle.
(...)
- Gabriel Ferrater, traductor de Bloomfield, ens parla, en un text destinat a una enciclopèdia, d’aquesta qüestió. I fa referència al segon capítol de Language, que alguns autors han considerat que manté una postura antimentalista. Ferrater nega que Bloomfield no tingui en compte la qüestió del sentit, sinó que, com hem vist anteriorment, hi ha gran quantitat de situacions que no es poden preveure del tot:
En cuanto a la imputación, a menudo hecha, de que aquellas páginas pretenden excluir de la lingüística toda consideración del “sentido” de los actos de habla, es desde luego disparatada. Bloomfield no hace más que reafirmar, con distinto vocabulario, la tesis de Saussure, de que no pueden darse significados a no ser como correlatos de significantes, y que un signo no permite vaticinar la variedad de situaciones concretas en las que será usado.
- La qüestió, entesa d’aquesta manera, esdevindria ben plausible, ja que altrament cap lèxic podria explicar ni reunir la immensa varietat de situacions que abasta una llengua. Ferrater no s’està de subratllar els aspectes formals de la llengua i destaca que l’ordre dels mots hi és del tot important. I carrega contra els qui posen l’èmfasi en aspectes semàntics per justificar la construcció d’una determinada frase. Per Ferrater sempre hi ha haurà algun “mestretites” que voldrà imposar la correcció quan en realitat el que estarà fent és bastir una proposició risible o absurda. Així doncs,
(...) una llengua és un sistema de senyals, i ningú no hauria pogut aprendre a manejar cap sistema de senyals que no es distingeixin per la forma. En comptes de tenir-ho present, el mestre-tites s’ha muntat una mena de perpètua partida de pòquer amb cartes totes blanques, i a l’hora de decidir qui guanya, com que naturalment ningú no hi veu res, cal que la cosa es resolgui especulativament, mitjançant raonaments que en diuen “semàntics”, però que justament no són de cap manera això, perquè una semàntica s’ha de fonamentar en senyals identificables.
- Ferrater, en un moment d’alt humorisme lingüístic, parla sobre la correcció de la frase “en aquest pis no hi toca el sol”, la qual n’hi ha que la consideren menys correcta que “en aquest pis no toca el sol”, ja que en la primera hi detecten un pleonasme. Per Ferrater “els motius de l’aversió del mestre-tites contra el pleonasme són impenetrables”. I ho rebla afirmant que totes dues frases són perfectament correctes, tot i que si algú li engalta l’última,
(...) probablement comentaré que, sigui qui sigui el desgraciat de qui parla, em penso que la culpa no era del pis: jo tampoc no he arribat mai a tocar el sol, ni des de dalt de cap muntanya. Cal explicar en què consisteix tot aquest desvarieig? Consisteix a oblidar que, amb pleonasmes o sense, l’ordre dels mots és una forma gramatical que, a les llengües romàniques d’ara, té prioritat damunt tota especulació pseudo-semàntica.
- Sempre que rellegeixo aquest paràgraf imagino Ferrater intentant tocar el sol amb les mans, com si es tractés d’un heroi modern o d’un Sísif condemnat a repetir una acció impossible. Tota una demostració magistral d’humor aplicat a la lingüística. En conclusió: els aspectes formals de la llengua poden, sens dubte, emmotllar-se, tibar-se i fins i tot vulnerar-se des de la creació literària, però en el camp de les convencions, de l’ús i la comprensió de les estructures i de la necessària percepció de l’estil com una traducció gairebé automàtica de la fortalesa mental d’un individu, és obvi que constitueixen l’esquelet del pensament. I que l’ordre constructiu, tal com sostingué Bloomfield, és essencial en tot aquest procés. Un senzill pronom així ho testimonia.
(...)
- Podríem dir que la imaginació excita el llenguatge. Li atorga la imatge i quan la té –i la lletreja– la completa amb les connexions que li són suggerides i que són, també, llenguatge. No hi ha escapatòria. Els alts murs de la presó són, tanmateix, franquejables. Fum de pedra. O pedra de fum. La llibertat consisteix a travessar aquest tel de boira. No és pertinent parlar de sortida perquè tampoc no hi ha entrada. Com l’inici fal·laç de l’Univers. Res no comença ni acaba. Perquè hi ha procés. Renovació. Esclat. De la mateixa manera el fet de negar el llenguatge implica, també, negar la mateixa possibilitat de conceptualitzar aquesta negació. Remuntem-nos, però, als temps de l’ordre. El coneixement és un afany taxonòmic. Els gabinets dels segles XVII i XVIII. La perruca de Linné. L’Académie des Sciences. O la Royal Society del Gresham College. El lema? Nullius in verba. És a dir, Horaci desconfiat. La divisa ens recorda que no podem acceptar la paraula de qualsevol, ans la pròpia. Però el coneixement és sempre l’aprehensió i la classificació. Un utilitarisme. L’Univers engabiat, amb llebres que s’avien per caçar-les tot seguit. Què hi guanyem amb això? La ciència, la regularitat. L’observació ha de ser metòdica i exacta. James Cook anota la longitud en sortir de Nova Zelanda. Ell mateix en fa dues, d’observacions, però recorre també a d’altres membres de la tripulació: Wales, Clerke, Gilbert. Totes les mesures difereixen lleugerament. I Cook en fa la mitjana: 140º 24’ 17’’ ½ O. S’opera així: quan hi ha divergències el terme mig resol el conflicte. Observació, rigor, càlcul. Els objectes resten apilats, perfectament organitzats i classificats. L’evocació dels molls: Bristol, Nova Anglaterra. I a l’endemig Franklin i Bentham. O les obres del pintor George Stubbs, que feia disseccions de cavalls per tal de conèixer-ne l’anatomia. Però amb això no n’hi ha prou. Ara tots els velers ja han salpat. I les marines mostren una mar nua i desolada. Recordem-ho: el vaixell és un instrument, no una condició marítima.
© Lluís Calvo
