Dp!

 

 

De miralls, màscares, miratges

Miquel Cardell

 

De Lluís Calvo només en coneixia fins ara L’estret de Bering, un ben interessant llibre amb el qual va guanyar el Ciutat de Palma deu fer sis anys. I això que la seva obra és prou extensa, deu llibres de poesia , a més d’altres de narrativa i teatre. Amb aquestes, i quasi al mateix temps, m’arribaven tres referències de El buit i la medusa, amb el qual guanyava enguany el Premi Jocs Florals de Barcelona: una recomanació via mail del poeta Melcion Mateu , un article de Bartomeu Fiol , altament laudatori, tractant-lo , més o manco, de signe esperançador i inductor a l’optimisme sobre la poesia catalana d’ara, i, als Quaderns de El País un comentari, crec que de Pau Vidal, que, essencialment, i parlant poc dels poemes , donava canya i feia conya sobre el "doble pròleg" que l’acompanya, és a dir, a les primeres planes el pròleg de Sam Abrams, que fa, amb la cortesia que és de suposar, allò que és d’esperar en aquests casos, presentar l’autor, reivindicar-lo, i proposar una lectura , intel·ligent i lúcida, del llibre; i a les darreres un text de l’autor parlant tant del llibre com de les seves concepcions poètiques, amb més d’una referència crítica i general a, diguem, l’entorn.

Massa avisos per no deixondir-me la mica de curiositat i encaminar-me de cap al llibreter de guàrdia. I si, El buit i la medusa m’ha agradat, m’ha interessat profundament i m’ha enganxat, vull dir que tenc la sensació de tot just haver-lo començat a llegir, i que he continuat donant-li voltes en llargs moments quasi obsessius que la reflexió perllongava la lectura.

I ara ve quan hauria de decidir per quin camí envestir entre els varis articles que s’em proposen. Al manco dos, un hauria de ser, diguem, la discussió o comentari de les idees que Calvo proposa al seu text final, que m’ha semblat, en el que té d’explicació del llibre, innecessari. I en el que té de plantejament d’una visió de poesia, ben compartible i compartit , per molt que (i em sembla que el mateix autor se n’adona i matisa...i d’altra banda els versos m’ho confirmen) parlar avui en termes de contingut i forma sia, tant com inevitable, massa esquemàtic. Pot ser és que el fet que l’autor dels poemes que acabava de llegir encara consideri necessari reivindicar la poesia com a coneixement, defensar el seu dret , quasi el deure diria jo, de saquejar distintes branques del coneixement i l’expressió, o la llibertat d’acudir a un o altres estil segons les seves pròpies conveniències o coherències, em parla d’un món literari, aquell al qual es considera necessari llançar aquestes admonicions, preocupant en alta mesura.

Però anem als poemes d’aquest llibre que s’organitza en quatre parts. Les dues primeres diria , jo també recordaré Fiol, que fan un poc la funció de quadern de bitàcola de la reflexió central, del mateix llibre, la primera evocant la infantesa i adolescència del poeta, els escenaris d’una Barcelona convertida en mite literari i, encara, viatges o lectures, i la segona des de la reflexió sobre la maduresa. A les altres dues es situa el centre de gravetat , el bessó de les idees , el desenvolupament d’una visió del món que queda expressada al títol , el buit que és les coses ( aquí, Orient i les visions de la física contemporània) i la medusa entesa des del seu cicle biològic com emblema de la fluidesa, la impermanència i la transformació contínua. I si a les dues primeres parts els poemes tenen un important component narratiu o descriptiu en el seu desenvolupar una comparació, una metàfora, i a la tercera aquesta forma es conserva prou encara, a la part final, la més densa i concentrada , i desenvolupada des de disciplines mètriques i formals, la forma de la reflexió, un món més abstracte i despullat de desenvolupaments autobiogràfics i narratius s’imposa.

A tot el llibre hi he trobat poemes captivadors, feridors, en més d’un cas brillants com Auguri al restaurant xinès, L’origen de les coses, o Transport nocturn, on des de l’àrea de servei de l’autopista el poema veu els camioners amb les seves mercaderies...com l’home adult que els veu marxar,/ asfalt enllà,/ saben que lluiten contra el temps/ que tot ho fa perible.

La inconsistència i impenetrabilitat del món, la fragmentarietat i fluidesa dels humans, el temps esquinçador, la incertesa essencial del coneixement ( però La terra encesa expira i reverbera/ en la remor sil·làbica d’un so/ que du el presagi al vers i el llamp al tro...), la mort o les morts i renaixements que fan el viure, les màscares que ens emmirallen...són certament les qüestions que es plantegen imperioses i exigents a l’home d’avui ( sobretot si no pateix una maldequeixalada brutal o un atac de morenes virulentes, o una inexistent invasió de vernis sobre la pell i l’anima del seu món) i la poesia no pot fer més que ocupar-s’en, molt més, clar , que de l’anecdotari sentimental. Perquè la poesia, res, aquesta escuma el vers..., que és forma en la mesura que no existeix fora del text que la materialitza, recorda que és, des dels seus orígens, tant com joc, memòria moral del grup, i aspira al coneixement, a mostrar des de la subjectivitat,des de l’individu, i per això és distinta de la filosofia o la religió, per no parlar de les ciències. Calvo , que ho sap, ho aplica de manera efectiva, seriosa, fonda i ben digna de ser tenguda en compte.

PS : Un motiu personal d’alegria, en aquest llibre, és l’emement Fiol, el reconeixement al poeta de Camp Rodó, que he trobat tant al pròleg d’Abrams com al post-faci de Calvo ( "el gran Bartomeu Fiol") o a la bateria de cites, prou significativa i poblada d’autors amics, que obri el gruix dels poemes. Símptomes d’un reconeixement que significa una passa de normalitat i normalització literàries important. I que, ho demostren també els poemes, dóna els fruits que més d’un n’esperàvem.

PS2: Calvo, d’altra banda, té penjat a Internet un xiringuito poètic on he pogut llegir inèdits de Terrón i Mesquida. Cercau-lo.