Dp!

 

Poemes de Col·lisions

 

La dona de les papallones
 
L’extravagant fou ella: la qui va arrossegar-nos
cap al món que s’obria entre el bosc i la riba,
amb febre d’aus. Vosaltres vau conèixer-la,
tal vegada, en un temps d’infants darrere els arbres,
ajuntant descoberta, descàrrega o destral,
i si no era ben bé la mateixa –aquí
el dubte poc importa– la figura roman
en la vostra memòria i en la meva, acreixent-la.
Així doncs, ran dels freixes i els pixallits i els joncs,
ella em duia a guaitar les papallones
per l’aire encès i pròxim: veloces voliaines
del Pallars Sobirà, el de les valls recòndites.
La xarxa caçadora en resumia el món:
el cos captiu, l’instant d’un aleteig, la xifra
gravada rere els ulls. I el vol impacient,
ple de colors en doina i tornassols feréstecs.
El senyal era una ala. Mirava, sols mirava.
I m’explicava un món que, ara, no comprenc.
“Aquesta és un paó de dia. Fixa-t’hi:
s’assembla a tu, infatigable i ximple”.
Per als pagesos, boja: per a mi el gran enigma,
per a tothom la dona inquietant i lletja,
vestida amb tons llampants, d’insecte doble.
Però us he de decebre: sóc d’un temps
–i els llibres i el cinema ho certifiquen,
des del vaivé dels nois de pèl en brosta–
en què el mite dictava que les dones
només podien fer de mares grasses
o bé d’amants. I cap d’aquestes dues coses,
finalment, va donar-se. Si voleu, estranyeu-vos-en.
La iniciació hauria estat perfecta
amb els detalls més tòpics. Jo vaig aprendre, sols,
el fràgil vol arran d’uns dits fervents,
la meravella en fuga d’uns quants noms
–Inachis io, Vanessa atalanta–
i el frec dels borinots que van xuclar
un fruit amb macadura. I vaig tenir-ne prou,
amb tot plegat. Què més calia atendre?
S’han consumit molts dies, amb fonedís alè.
Si el trànsit és possible ja no ho sé.
La mort, el sexe, el temps: una mateixa eruga.

 
 
Diari d’Orió
 
L’atmosfera més densa –i el cel morat de torxes,
quan la nau aterrà als planells desolats
que envoltaven estranyes construccions i formes–,
ja va advertir-nos del poder letal
de l’estranyesa. Un esclat d’anys llum
fins a arribar al cor indefinit
d’un altre món: distant, glaçat, incomprensible.
“Nois, l’hem cagada”, va afirmar, prosaic,
el comandant Telèmac. Lluents protuberàncies
poblaven els ermots amb filaments viscosos
i berrugues com ulls. El traductor
oferia un llenguatge indesxifrable:
senyals encadenats, grafies fosques.
Hi havia vida, sí. Però de quina mena?
Pensaven res les pedres? Les groguenques torres
eren vestigis d’un volcà o bé edificis
que amagaven un món intel·ligent?
Desert i pols, tempestes. Tan sols fulgors esparsos
enmig del pedregar, voltats d’hidrogen i heli.
Vam restar-hi set dies, a l’espera d’un gest
o d’una imatge intel·ligible: res.
A la fi, esmaperduts, vam decidir tornar.
Les estrelles brillaven: hostils, impertorbables.
De nou, seguint deixants de cendra i foc,
retrobàrem, mig morts, el bressol del desordre.
                       
 
 
 
Nits àrtiques
 
Un dia assegurares que el vent corria nu,
però el cos era un trampolí
per bussejar en el temps,
una piscina impol·luta que exigia la ràbia de l’oceà,
la crida de les hores i els refluxos.
Sóc tan al nord que toco el sostre amb els dits.
I vagi on vagi sempre baixo:
aquest és l’eix del món,
el pol magnètic que m’envia, adust, al precipici.
Hi ha un auxili dels somnis,
quan aquests accedeixen al neguit
i recelen de la seva persistència.
La reiteració és obscena:
implica sempre un desvergonyiment,
creure que els altres no han entès les pròpies pors.
Ciutats i bèsties, cases de colors
i nines psicopàtiques:
el meu calaix és ple de foques ràpides,
com un amor que crida des dels rocs
i juga amb l’esperança dels hostatges.
Hi ha res més, al capdavall?
Primera llei: l’amor.
Segona llei: accedir al desordre,
Tercera llei: no creure en cap dictat.
He donat ordres ben precises
sobre mi mateix:
un cop més em desobeeixo.
Les il·lusions són així:
ens engrandeixen, lúbriques,
just abans de caure en el remordiment,
l’absurda bagatel·la del perdó.
Però tinc missatges que ja no vull llegir.
El glaç ha rubricat la pau més bèstia
i un home dorm entre tots dos.
No pregunto qui és.
Només aboco ronya a la ferida.
Proclamo, amb impaciència, la infecció.
 
 

 

 
© Lluís Calvo