Sobre l'aparició de l'últim llibre de Lluís Calvo, 'El buit i la medusa'
La parenta rica i la parenta pobra
Bartomeu Fiol
Hi ha qui concep la poesia com la parenta rica, l'art literari que encalça l'aticisme més depurat, la creació i la col·lecció de joiells exquisits i que han de durar in saecula saeculorum. Però també -i cada vegada més- hi ha qui concep la poesia més aviat com la parenta pobra, que cerca assedegadament i desesperadament una mica de veritat i que l'empra com un mètode de coneixement, tan legítim com qualsevol altre, sigui la ciència, la filosofia, la mística, etc.
Dins aquesta classificació prou terminant i aclaridora, El buit i la medusa, el darrer llibre publicat de Lluís Calvo (Proa, 2002), podem dir que s'encabeix dins el segon grup o conjunt, de la parenta pobra, tot confirmant la tendència creixent -ja era ben hora- de fer-nos enfora del rossegall, tan allargassat, del neonoucentisme, el qual ni tan sols no ha sabut -o no ha tingut el coratge- de reconèixer-se com a tal, tot pretenent de fer flamejar encara el més gerd i estrenu noucentisme seminal.
Lluís Calvo defensa o sosté -també o més que res per a la poesia, per a la parenta pobra- el principi de la no-dualitat, preconitzat de sempre pel pensament oriental, com a única via d'assolir o atènyer una micona o una mica més de veritat, alguns coneixements, enfront de la concepció d'Occident d'una encarcarada dicotomia o contraposició subjecte-objecte, la qual, segurament, tant ens ha desencaminat, fins a portar-nos a un vertader atzucac. Aquesta no-dualitat del tot oberta seria el que caracteritzaria més radicalment el buit al qual es refereix el títol del seu llibre.
Quant a la medusa que anomena la segona part del títol en qüestió, l'autor ho explica molt bé en els versos següents que goso transcriure: "Tentacular i pàl·lida, / fa no res era encara un pòlip aferrat / a les roques profundes: / a penes una banya roja o groga / arrapant-se a la pedra envellutada / sota el ball, impassible, dels oneigs. // Tanmateix, dels seus ous / ben aviat en sorgiran, a cents, / altres pòlips humils / que ompliran els esculls de tapissos pelàgics. / El cicle, així, s'haurà complert del tot: / nedar, romandre immòbil, / aferrar-se a la pedra o refluir". Com afegeix al seu epíleg: "La medusa és més un procés que no pas un objecte estàtic". El mateix es pot dir de l'ego, que més que un jo monolític i heroic és un conjunt de jos, ben en plural, que van passant i van alternant-se i diluint-se. I talment també com la parenta pobra, que és més un procés -a la vegada ocasional i ineludible- que no cap preciosa col·lecció de resultats mirífics.
El buit i la medusa ve, sens dubte, a enriquir i reforçar una nova tradició que, a poc a poc, cada vegada va agafant més pes. Perquè, en definitiva, la parenta rica es va revelant, cada vegada més, com una il·lusió. El mite de la Nova Àtica no hi ha qui el pugui aguantar per més temps, si és que ha tingut cap sentit en cap moment. Ni tan sols és sostenible el mite, tan entranyable al seu moment per a Josep Carner i els seus amics i seguidors, d'un passeig de Gràcia considerat com una mena de nous Camps Elisis (i no pensem ara en els de París de la França ans anem directament als de la mitologia grega). La que també podríem dir la parenta del passeig de Gràcia potser podia tenir algun sentit abans de la guerra incivil però no després. I encara menys després d'Auschwitz. Si la poesia és sobretot i més que res una sensibilitat, resultaria d'allò més absurd i incongruent no témer-se o adonar-se que el segle XX, el segle de la Megamort segons Zbigniew Brezezinski, ha d'haver-la deixada atuïda de mala manera.
Un llibre com El buit i la medusa ha de semblar-nos, per tant, com la resposta més congruent amb la circumstància històrica que ens ha tocat de viure. Val a dir que el seu contingut no ens hauria de resultar gens sorprenent. Ni tampoc ens pot sorprendre gens que hi tingui la importància que hi té, el contingut. El buit i la medusa és fruita del temps, si donam a aquesta darrera expressió tota la seva força; és a dir, si consideram el temps històric més com una categoria que com una mera anècdota.
Per altra banda, que ningú s'imagini que la forma -o la mateixa beutat- no contribueix, tal com pertoca, a la potència d'aquest llibre. El que passa és que l'estètica que impregna els seus poemes és, tal vegada, una mica insòlita entre nosaltres, per no conformar-se a les habituds noucentistes. Lluís Calvo ens ho frega pels nassos quan ens parla de la pujada o l'ascensió del comte Henry Russell al cim de l'Aneto, en companyia del seu amic, el científic Charles Packe, l'estiu del 1865: "Car Russell intuí, obscurament, que la bellesa / sols capgira el món quan esdevé insuportable. / Sols quan esdevé, del cert, insuportable".Tal vegada aquesta bellesa insuportable seria la que cercaria la parenta pobra.
