Dp!
Coda
- La vida és un conjur
- mirall de l'aigua encesa
- amb música espectral:
- Stradivarius
- El grinyol en la nit que dignifica l'ombra
- és somni i res
- com l'àlber embogit
- i la petja en la fosca
- Un afany de primaveres blaves
- amb dones amarades de llunes i desig
- esventa la nostàlgia
- d'un ventre abarrocat
- Basses i miralls
- imatges de Picasso
- l'Ebre destruït
- entre pinacles blancs:
- obusos rovellats
- bombes Lafitte
- fèmurs bales
- cascos crits:
- els cossos que es dessagnen
- a les trinxeres mòrbides
- Eliot i Vinyoli
- música de Bach
- revers sagrat
- de l'àvida bellesa
- estesa al fons d'un vidre orbicular
- Quatre flors per als morts:
- rosella miosotis
- jonça i romaní
- l'alè de l'olivera
- i l'aire devastat.
...i ara que el temps s'esfondra lluu l'oblit: un rostre s'alça en l'alta nit i l'àngel blanc que imaginaves pur -imatge redoblada en l'or crepuscular- t'acorrala i t'espera rere els murs glaçats: brutal soberg assegut a la cambra: cortinatges i ullals i emblemes de penombra: el sublim i l'horror la basca i el poema: estovalles de lli i copa de Bohèmia: frescos de Fra Angelico i pàtina de Goya: punyal revòlver mare i verb.
I la vida que torna...
L'emperador de la Xina
La irreductible vocació del verb, un cos que dansa amb pits de sorra i es desfà entre els dits: llengua que reclama somni i món, més enllà del rictus animal i els panteons de boira. L'emperador de la Xina defuig sampans, palaus, túniques de seda. Anhel d'uns llavis seminals xuclant la vida: xarrup, xarop. No posseir, sinó ésser. No comprendre, sinó intuir. Així el nom edifica, aviva pensaments, es resol en carcassa de canyes i miratges, de llunes i fogueres. I crepita.
- No tinc ni cel ni llum ni falç
- i el món és blau i trist i fals:
- si canta el rossinyol
- nino-ninon,
- si crida l'esparver
- empassa't el pinyol.
- Salta xarranca,
- canta la xamba:
- la porta s'obre
- la porta es tanca.
- Un, dos,
- tres, quatre:
- salta i arramba't.
L'emperador de la Xina té els llavis de seda i teixeix l'ampla nit amb mans d'aranya. Hi ha una celístia que s'esmuny al fons d'un estany de núvols i diamants. L'Emperador llegeix Eliot i Lezama Lima mentre rauquen granotes i l'horitzó es desvesteix amb un polsim de quatre taules lligades al crani de l'absent. Una porta entreoberta -miratge blau per on s'escolen les aigües tatuades amb el ferro dels mots- deixa passar la llum dels foscos gats, de les panteres mòrbides, dels linxs esquius i dels tigres de Borges -aquells tigres indòcils, sepulcrals, que sols existeixen en el text del poema-. I ara vosaltres, núbils reis, deutors de l'ombra a l'àgora dels folls, sou aquí entre mil lletres: perduts en un gran bosc de roures amb ce i alzines amb os: el cos. Perquè el poema és el cos que estima el fosc no-res. I que, en amar-lo, el nega.
L'Emperador de la Xina ja somriu. Alena...
- Poemes del llibre inèdit Contraventor (1999)
- © Lluís Calvo