La forja de la memòria, el nervi de l'escriptura
Jordi Llavina
La nota biobibliogràfica d'aquesta obra complexa i bella recorda que Lluís Calvo ha publicat catorze llibres de poesia. Una mica abans, en la datació final, llegim que el llibre s'ha escrit en mig any, poc més o menys: entre l'agost del 2005 i el febrer del 2006. Calvo, que també ha publicat tres novel·les, és un poeta notable, sòlid, amb un gran domini de la forma. Qui no el conegui, farà bé d'endinsar-se en les pàgines presents. La seva poesia és minuciosa, plena de referents (de referents, a més, molt diversos). El poema sempre està ben construït, res no queda a l'atzar.
La memòria és el tema principal del llibre (»els olis i sabons /que exsuden la infantesa amb olor d'adroguer»). La recreació d'escenaris, de personatges, de moments, pot recordar, en molts passatges, un altre llibre destacat que ja he comentat en aquestes mateixes planes: L'edat del coure, de Marcel Riera (i encara podríem relacionar aquests dos títols per la preferència que tots dos poetes mostren pel vers alexandrí, elegantment descriptiu).Calvo sent predilecció per la segona persona del singular, que li assegura una distància formal que el jo no permetria. De vegades, és l'ull que mira, qui pren tot el protagonisme del poema (vegeu «Vera», sobre la pintura d'una dona, o el magnífic «Perspectiva», que ens parla del joc de la seducció entre un galant madur i una noia guiri: «hi ha unes poques coses /en la foscor humana que no canvien mai»). Altres vegades, el tu es fa portaveu de la ment que reflexiona, i tampoc llavors Calvo no ens decep mai (llegiu els poemes «Cap als molls» o «Gorg de Montsull»).
Cent mil déus en un cau fosc arrenca amb un poema bastant insòlit -si més no en el panorama de la poesia catalana actual-, que recorda molt més Sagarra que no pas cap poeta contemporani. Un poeta de debò ha de conèixer abans que res els autors de la seva pròpia tradició; després, o alhora, tants més com pugui abastar la seva experiència lectora. Llegiu Calvo i entendreu que la seva tradició personal és feta d'un bagatge ric i transversal (en el temps, en l'espai). El llibre conté, a part dels citats, uns quants poemes més esplèndids: «Silene té els ulls tristos» acaba amb uns versos lluminosos sobre el desig. «Reclam» fa servir unes referències del món natural (que Calvo maneja amb un gran coneixement de causa), per concloure que «el món és un esquer sotmès a la rapinya»). El primer poema sobre la memòria personal és el citat «Cap als molls»: «Sóc el batec final: la promesa i la pèrdua /d'un regne a mig camí de la cendra i el foc». Més endavant, el poeta ens informa sobre el que passa quan «un ja no és el centre del món».
Si per Carner l'home era «guspira anònima de llum», per Calvo «el nostre pas és la llavor efímera» (i fa seguir aquest vers de dos versos més deliciosos). El poeta reflexiona sobre l'amor madur, sobre una ermita gairebé en ruïnes o sobre les obres que es fan en una casa -què perdura, què queda sota les runes. «La ràbia dels gossos» se serveix d'un pretext estremidor: la vida de Louis Pasteur com a exemple. Res del que és humà no li és aliè.
