|
"Fugitius" 1958
EUA
Fa poc escrivia sobre evasions i fugues. Parlaré ara en detall d’un film que no és recent, però sí paradigmàtic entre els que tracten aquest tema. Fugitivos, d’Stanley Kramer. Aquesta pel.lícula, de fort èxit al seu any d’estrena, de les primeres en què els evadits són perseguits amb gossos ferotges a travès d’aiguamolls -recurs tant i tant utilitzat desprès- portava segona intenció. Kramer visualitza els dos perseguits per policies nordamericans uniformats com un negre (Sidney Poitier) i un jueu (l’ex-magyar Tony Curtis amb un nas maquillat ad hoc i els seus ulls clars). Sense més referències. Però sabeu que la clàssica imputació als feixismes és que creuen que els primers enemics a combatre en les nostres societats són els negres i els jueus. Entre d’altres. Per tant el film, que formalment era una d’aventures, era sobretot metàfora política. Ells no patien com a víctimes individuals, sinó mundials. Eren els eterns fugitius de tota opressió, de tot racisme, de tota pressó. Les indústries del cine semblen haver assumit ja fa dies aquesta lliçó. Però és cert que a Hollywood havia costat llarg temps entendre-ho. Va ser quan, molt abans de La lista de Schindler, Elia Kazan –amb molt ajut de Darryl Zanuck, premiat amb Oscar al millor productor- s’havia atrevit a criticar l’antijudaïsme a La barrera invisible. I quan, encara més abans que El color púrpura, King Vidor havia intentat una visió normalitzada de la població negra filmant Hallelujah! Tot perseguit, o agredit, sempre és psicològicament com un estranger dins el propi país. I més si és persona que pensa una miqueta. Poitier i Curtis ho comprovaven a fons dins d’aquells EUA, i Kramer, director-productor, va saber vendre la seva pedagogia sota la capa d’un thriller d’aventures. I ho va fer en un moment molt oportú, quan el tema era al carrer però ningú s’atrevia a parlar-ne. Encara reincidiria en ell a la seva darrera pel.lícula. I deixava clar que un fugat seguia sent un pres. Però, encara més clar, que per a patir discriminació ni cal estar empressonat. Des d’aleshores molts altres films ens han ajudat a entendre-ho millor. Curiosament un dels que més, aquell que va ser el primer sobre Rambo. I tot això connecta també amb el drama dels refugiats. Que no “són notícia” però sí una realitat tan greu com la de les pressons. Fugitivos va rebre Oscar al millor guió, en les persones de Nathan E. Douglas i Harold J. Smith. I a la millor pel.lícula. Era la tercera de Stanley Kramer, que serà recordat com a director però que bàsicament era un hàbil i valent productor. Miquel Montserrat
Desembre 2003 |