|
"El nen dels cabells verds" 1948
EUA No és un film qualsevol, és el gran film que inaugurà la temporada històrica del 69 del Cine-Club Unió a Sant Cugat, (fet del qual el director, Joseph Losey, probablement mai se n’assabentà !) Malgrat haver recuperat un clàssic de colors molt esvaïts, de 21 anys enrere, l’experiment cineclubista rebé “bombes”de l’empresari de la vila. Estava obnuvilat amb que li podien fer la competència, i al final (ajudat per més gent) el va enfonsar. Però la projecció d’aquesta pel.lícula -en aquell moment ja formalment envellida va ser en part casual. La raó de triar-la fou que era una de les poquíssimes disponibles entre les que mai s’havien estrenat aquí. A causa de censura política, com podeu suposar. Projectar-la, doncs, tenia aires de “manifest”, a part que, com paràbola del maccarthisme, permetia parlar –al forum- de la “cacera de bruixes”. I per què fou censurada molts anys? Perquè un noi al qui els cabells se l’hi tornen verds òbviament representava ”trangressió” (per bé que no voluntària, però era igual). La cosa no va doncs de cabells pintats, no penseu en crestes punkies, sinó en un nen normal i corrent, al qual l’hi canvia el color capil.lar en recordar el bombardeig que el va deixar orfe. (El film també és antibel.licista). Als 6o uns cabells verds naturals era quelcom fantasmagòric, impensable, no un tema de voluntat estètica ni res semblant. Losey usava aquests cabells per indicar que el noi era com una mena de jueu o comunista en mig d’una societat (nordamericana) racista, en la que tota diferència era viscuda com a vergonya. I ja des de l’escola mateixa. (Per això el tema de la pel.lícula no passarà mai, encara que la forma avui necessitaria de grans retocs). No és precisament que Losey haguès arribat, llavors, a saber prou de la posta en escena. Tampoc estigué prou encertat en la direcció d’actors. Perquè és una d’aquelles en què la idea central predomina tant, que no es va gaire amb compte amb els elements artístics. (A més que la producció era d’una pobressa absoluta, no pas un film mimat per els Estudis). A l’època d’auge cineclubístic aquestes dificultats afegides representaven encara un valor extra, de combat. Avui podrien provocar un desencís a aquells que s’hi acostin (per haver-ne sentit parlar com d’una obra mestra). Però encara hi trobaran agradables sorpreses. Per exemple a les dues escenes més inoblidables del film. La de la barberia, on l’intent de tallar-li els cabells era l’exacta representació d’una cadira eléctrica, amb el barber com “funcionari de pressons”, impersonal al màxim per no dir una cosa pitjor. I aquella en que el seu company d’escola, amb ulleres, el que sempre rebia cops ja què semblava més intel.lectual que els altres, és just el que inaugura la persecució i pallissa al nen verd, amb la molt significativa excusa de: “perquè no et pensessis que sóc una nena”. Brutal anàlisi dels complexes que porten a les delacions. Miquel Montserrat
(Penjat el juny de 2004) |