Dp!
Quatre poemes d'Estiula
- Ets badiella que m’uneix,
- bessona de miralls,
- a la pluja i als arbres.
- So i cor,
- parella humil del vent,
- al socoster verdós
- on la pell cavalca com un riu
- per fer-se boca en tu,
- aram i aurora.
- Éreu tu i ella, badant la rella
- de l’amor que a cada pam
- s’enfonsa, sense tron,
- en la saó de l’altre.
- Galopen els estels
- pel teu cos alatzà,
- tenyit de sol i resplendors i mans.
- I s’alça el jo, vingut de l’alt atzar
- per viure’t, àvid,
- amb branques enllaçades com un bosc.
- Què n’has de fer del foc i l’aire?
- Vine: escolta el so, nua’t al llamp.
- I, si mai és fosc, retroba’m:
- busca l’ocell darrere el cant.
- El cor: corba encesa del cel
- i somni que corseca el cos.
- Tot allò dissemblant s’aglomera
- en veu, conglomerat de rocs
- que endins s’agrupen, escrivint-se,
- amb la grafia dúctil dels combats.
- De llamp o pedra o signe:
- dir és convocar els isolats.
- En l’hipèric
- l’eufòria roborant
- que t’erigeix en flama.
- Els déus menors
- t’acosten, lentament,
- al somni ambrat.
- Eufòria-eufòrbia: al bosc.
- La joia:
- com dir-la sense perla
- –rodona, coronada–
- per vèncer el desànim
- que s’ajup rere el cor?
- El roc amaga l’or.
- I tot s’agita.
- Dus l’anell dels orats.
- En aquest món mudable l’única cosa sòlida és la paraula escrita: testimoni fefaent del temps. Això, sorprenentment, ho saben més bé els lletrats que no pas els lletraferits.
- Dir l’ara és dir el passat. Excepte quan el futur pateix un gran retard.
- No vull incomodar-vos, diu algú. Just el contrari del que jo pretenc.
- És ben ingenu creure que l’art pot canviar el món. Tanmateix, mai no hauria de deixar-lo, exactament, com l’ha trobat.
- L’instant no cau: es dreça eternament.
- La meva destrucció és intransferible. D’això se’n diu confondre efecte i causa.
- A Bufatals, sota la pluja, corria esperitat a la recerca del jusquiam. Estiula a ponent i el llamp als ulls. El posseït ja no té res, perquè tot ho ha acollit, generós, dins d’ell.
- Escrius en excés. I tu respires massa.
- Al cor de la Roca de Pelancà s’amaga el mecanisme que engega l’univers. Tot hi és dens, com l’amor impulsiu. Tot hi és cald, com la dansa que ens cerca amb rodes de colors.
© Lluís Calvo