Dp!
Aquella tarda de juliol la llum solar va entrar, per últim cop, dins el gabinet de treball del doctor Trobiers. Va ser poc abans de dinar, mentre el migdia resseguia -amb una pesantor enganxosa- les cases, les places i els carrers. La tènue escletxa de claror que encara il·luminava el gabinet va esvair-se del tot quan Trobiers, amb un gest triomfal, va dipositar uns quants plecs d’herbari davant mateix de l’últim racó lliure de la finestra. Llavors la llum natural que provenia del pati -el pati de les senyores maries, el pati de les forquilles que agitaven l’escumosa convulsió de les primeres truites, el pati del notari de l’entresòl i de l’olor de gat barrejada amb zotal- va quedar eclipsada per un munt de Hieracium, Centaurea, Carduus, Tragopogon i altres gèneres de plantes recollides a la serra de Montserill.
El doctor Florenci Trobiers, enmig d’aquella negació penombrosa de la llum solar, va mirar amb satisfacció el miler llarg de plantes amuntegades en els divuit metres quadrats de l’habitació. Ell mateix les havia recollit, durant nou anys, en dies de sol i pluja; en barrancs i muntanyes; en cims, en valls i en grans pendents. N’estava orgullós, d’aquelles plantes. I eren un bon pretext -pensava el professor, per invocar la vida i desafiar el temps.
Els seus ulls, amb una brillantor vidriosa, van passejar-se per l’habitació: papers, andròmines, llibres i fulls d’herbari en tocaven el sostre, ja esgrogueït, d’on penjava un llum cobert de pols. Per a Trobiers, el gabinet constituïa un món perfecte i immutable: el seu món.