Dp!

 

Poemes d'Al ras

 

L’empestat

                        Abans l’infern –les illes letals
                        Dels leprosos!
                                Marina Tsvetàieva
 
El lloc del poeta és la ruïna.
Fes-ne exili. Mut.
Al clap, la llum t’abraça, esquiva.
I el cant s’enfuig.
Enrere, quan retronaren els passos
a la volta esfondrada,
buscares un cel sense promeses
al lluny dels drings dels esquellots
i les veus, agudes, del metall.
Ja no l’himne, llavors,
sinó la pedra sense sostre
et serví d’esperança i de recer.
Pallissa. Pell al ras. Designi.
                       
No pas ells, però, seguiren el teu rastre.
Encara, ben endins, serven la por inscrita
al capdamunt de la porta, fermada i bruta,
de fa un segle:
la por de la pesta m’ha edificat.
                       
Així, el somriure invicte els dolgué
i esdevingueres, prest, el renegat:
la runa amb vida bona i biga al glaç,
indestructible, encara,
entre els roures i els faigs.
I ho saberes bé prou, això:
ningú, sinó tu,
es tornà llamp
enllà dels afalacs
de l’oblit i la força.
                                              
També, així, fou la por:
una mort, cuita amb foc,
on xiula el fred, la fam, l’asfíxia.
Com ara, a prop,
el so roent d’esquelles
i el càntic dringadís
que pastura entre els murs:
fent-se mot, fent-se vent,
fent-se sang que s’escorxa
per immolar el temps.
Pallissa. Pell al ras. Designi.
Ets l’empestat.
 
I ells canten, canten, canten.
La por de la pesta m’ha edificat.

 

Grand Anse
 
Només un blau fulgor i el lent oneig de l’aigua
en l’equador del temps. El navegant retorna
al mateix punt d’antany. Un cercle viciós
empeny estius i nits, car l’oceà és la dona
 
que canta, sorneguera, i amb mans de foc confon
Amèrica amb Madràs. El ritme acaba aquí:
en l’illot on l’error donà la volta al món,
unint navilis i aus en un brocal de llum.
 
Com Van Eyck en el quadro, el mirall reflecteix
el present que ens circumda. L'eternitat és l'ull.

 

El viatge de Chihiro

Ben aviat vas acatar-la, aquella trèmula
advertència dels teus déus petits:
que la raó mudable és la nostra desraó
i tot s’enfuig en la il·lusió
que ens fa, tothora, incomprensibles.
Les bambolines del somni
desfilen, lentament, cap a la llum
que es desdobla i es fon en mil imatges,
sempre cap a tu,
voltant-te de prodigis sense forma.
Fanals deserts
i l’extensió interminable d’un llac
on els monstres ignoren el seu rostre
i els canyissos recelen de l’oblit.
¿Per què pensar-te, doncs,
si mai t’abastarem,
si cada concepte, mot o idea
carrega,
damunt espatlles ermes,
la seva negació?
 
Hi ha, però, una escletxa
que uneix indrets superposats i obscurs.
No pas l’infern, que crema eternament
amb un grapat de vells deliris,
ni el cel sublim i immens
dels tríptics gòtics,
sinó l’univers que no sabem copsar
rere el teló, tocant als ulls,
en girar el mànec de la porta
o en caminar uns quants passos
pel decorat ruïnós
d’un teatre estès en la buidor.
 
Tot allò pensable és inconsistent,
digué la veu,
temps ha.
I el tren, ple de boira, enllaça tots els mons,
recordant-nos, fumós,
que en néixer vam baixar
en una estació errònia.
 
 
© Lluís Calvo