Dp!

 

Sebastià Alzamora
 
 
Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és una sòlida, intel·ligent i brillant veu del panorama literari català. En poc temps la seva poesia ha assolit una excel·lència indiscutible, essent alhora innovadora i deutora de les inesgotables fonts dels clàssics. La seva poesia s'abeura en un món convuls, forjador de desfetes, somnis i mitologies on els homes encenen llums desesperades per veure alguna cosa en la foscor. En les creacions d'Alzamora hi veureu una terra erma on els seus habitants devoren, amb ferotgia, els dubtes de l'existència. Una illa perduda en el mar de tots els temps i totes les preguntes que avui, com sempre, ressonen sense fi. Sebastià Alzamora ha guanyat el premi Salvador Espriu per a poetes joves i, l'any 1998, el Documenta. Ha publicat quatre llibres de poesia: Rafel, Apoteosi del cercle, El llinatge i Mula Morta, i una novel·la, L'extinció. Ha col·laborat, a més, en nombrosos mitjans de comunicació. Els poemes que us presentem, Les causes i els efectes (una història real), constitueixen una radical proposta de l'autor, en la línia de la poesia catalana més arriscada.

 

Les causes i els efectes
(una història real)
 
 
Haven't had a dream in a long time
See, the life I've had
would make a good man bad

So for once in my life
let me get what I want
Lord knows it would be the first time
Lord knows it would be the first time
 
The Smiths

 

Els efectes, I
Barcelona

Roberto, que ha perdut el seny,
i el gran cavall del vespre,
i el rostre de Roberto, deformat
pels antidepressius i l'alcohol,
i el gran cavall del dia.
Alguns tenen tirada envers allò
que els perjudica, diuen,
i ell ara es passa l'estona desitjant
que tot no hagués estat tan previsible,
i en Roberto es pregunta cada dia
per què la vida és tan vulgar.
 
I un amic d'en Roberto, Jaume es deia,
que regentava una tenda en el Born
(perfums, corbates, roba interior,
homes urbans de classe mitjana-alta),
doncs bé, el tal Jaume patia una crisi
d'identitat d'un parell de collons,
mai més ben dit, perquè, d'ençà que havia
mamat, ja no sabia què pensar
de si mateix: hetero o marieta?
(una tarda d'entre setmana,
al provador, aconsellant un client
sobre la forma de portar un foulard
un joc d'insinuacions,
i de somriures, i, sense pensar-ho,
estava de genolls davant d'una bragueta
oberta. I a partir d'aquí,
fou com un desfer calça).
Si tot no hagués estat tan previsible!
Per què la vida ha de ser tan vulgar?
 
I els obrers, de genolls davant les portes
de les drassanes de Gdansk,
confessió pública, mil
nou-cents vuitanta, solidaritat,
el triomf del catolicisme,
ja fa vint anys de tot,
de quan Roberto just era un infant,
i ara és un adult commemoratiu,
"d'aquí a vint anys, què podrem recordar?",
i "quina cosa més estèril,
aquests temps", solidaritat,
i a Lech Walesa que el donin pel cul,
i a Joan Pau Segon que el bombin,
i a Gorbatxev que el folli un negre,
i a Ronald Reagan i la guerra freda
que se la mami un peix espasa,
i a Pasqual Maragall, Jordi Pujol,
efa González, el rei Joan Carles,
els pares de la Constitució,
que els facin una palla amb la mà esquerra.
De tot ja fa vint anys
i Roberto té una vida civil
purament commemorativa,
i al final sempre guanya el mediocre
(Konfrontació, okupa i resisteix,
aguanta metxa, aburgesat
de naixement, de tot ja fa vint anys,
fins i tot del meu desè aniversari).
Ah, sí! Se m'oblidava:
Fidel, ke te follen a ti también!
Ke te folle Ana Botella, Fidel!
Un trío kon Maggie Thatcher, Fidel?
De tot ja fa vint anys
i Roberto ha perdut el seny,
i l'esperança
i té la cara inflada, i les pastilles.
 
I en Jaume, el pobre, vinga mamar polles
i vinga semen a la cara
(diuen que és bo pel cutis)
i vinga menjar conys, per si de cas,
i el gran cavall del vespre,
i el gran cavall del dia.
I en Jaume, el pobre, es va menjar el membre
d'un seu client mig intel·lectual
-la tenia petita, i es va córrer
de seguida-, molts fums gastava el tio,
però després sovint passava a veure'l
per la botiga,
i li recomanava llibres,
li regalava coses,
i en Jaume se sentia afalagat.
 
I el gran cavall del dia?
El gran cavall del vespre són les dones,
s'explicava en Roberto a si mateix.
Les dones que et retornen la mirada
i les que volen només ser mirades,
les dones que no escolten
i les que t'ho pregunten tot,
les que se't freguen dins el metro
o se t'acosten a la cua del cine
i les dones distants com estels frígids,
dones superbes i orgulloses,
dones que s'arrosseguen per engrunes
d'amor,
dones amb dolors menstruals,
dones ja menopàusiques,
nenes que no sagnen encara,
dones que mengen,
dones que suen,
dones santes i dones molt malaltes,
dones com les de la pornografia
i dones difamades per la literaura,
dones com àngels amics del diable,
dones incomprensibles,
dones tranquil·les o enfollides,
dones que a l'hora de morir
ploren igual que els homes,
i tremolen igual que els homes,
i senten la mateix por que els homes.
 
I el gran cavall del vespre?
El gran cavall del dia són uns ulls serens,
pensava en Jaume. Ja ho veieu:
en Jaume somniava en la bellesa.
Creia sincerament que la bellesa
havia d'erigir-se en l'únic deure
moral, en l'única norma acceptable,
en la mesura natural de totes
les coses. Però aquell client
mig intel·lectual li repetia
que la felicitat sempre és mentida,
que l'infern són els altres, i tot de sentències
que el deprimien cosa de no dir.
 
Cansat, Roberto se'n va anar de putes.
(Massa literatura sobre putes?
D'acord, però la vida imita l'art,
ja ho sabem, sobretot pel que fa als tòpics,
i aquesta és una història real).
Amb tot, no li resultà fàcil:
primer, escollir entre els anuncis (els uns
descriptius, suggerents els altres, tots
maldestres i grollers: "M'agrada pel darrera",
"M'ho empasso tot fins a deixar-te sec",
"Cos de vertigen", "Parell de mulates",
"El meu marit sempre està de viatge",
"Cent vint de pit, culet en pompa, ardent").
Després, recórrer uns quants fracassos:
la primera se'n reia dels seus nervis
(anava fins al cul de coca),
amb la segona no trempava
(però hagué de pagar igualment),
a la tercera li agafà la histèria
(sisplau, no em peguis, repetia),
i amb la quarta va ejacular
dins el bidet, quan li rentava el membre,
i no cal dir que es va sentir ridícul
i que decidí tocar el dos.
No fou fins a la cinquena
que va trobar una professional
capaç de fer-li creure que el trobava atractiu
i que li queia bé.
 
L'intel·lectual porta en Jaume
a una festa amb amics. Se celebrava
en un pis de l'Eixample esquerre
decorat segons les estrictes normes
d'un Wallpaper de feia almenys un any.
Civilitzadament, i molt,
allà tots esnifaven coca,
bevien cava i whisky de reserva
i exhibien un bon gust exquisit.
Alguns parlaven d'ideologies,
però la majoria es decantava
pels comentaris sobre moda,
música, Londres o Berlín.
Qui més qui menys era bisexual,
o feia un gran esforç per ser-ho:
la festa resultava d'allò més
entretinguda, excepte per a en Jaume,
que no acabava de trobar-s'hi,
que no sabia dir gran cosa sobre el tedi,
que no s'interessava gens per Rothko,
que pensava en les drogues com un fet
únicament funcional,
que no tenia criteri format
sobre cinema ni literatura,
i que era cautelós a l'hora
de besar els llavis d'un desconegut.
Per altra banda, en Jaume no era algú
que posseís un món interior:
a casa no hi tenia canelobres
ni escoltava música clàssica,
i el seu concepte del desig
es reduïa a mamar conys i polles
que l'atzar li posava a tir.
Potser per tot això, en Jaume es fixava
-tampoc no gaire- en una al·lota
que circulava per allà, avorrida,
amb la mateixa cara de notòria
mol·lície que ell exhibia,
coneguda pel nom de Marta.
 
"No estic bé, tinc el cor trencat",
i des de l'avió els passatgers
contemplen les vistes del port,
llums tan petites,
"les nits són dures sense tu",
i quan li agafa per plorar, en Roberto
només es calma pensant en les llums
de la ciutat a la finestra
de l'avió, en aquella simetria
barcelonina tan contradictòria
amb els desitjos dels seus ciutadans,
tan clarament sarcàstica,
"les nits lluny d'ella són tan dures".
No havia de passar.
No havia de passar, però en Roberto
està plorant en braços d'una puta,
i ella pensa en quin dret té aquest imbècil
-"sort en tinc que almenys ha pagat"-
per fer-li perdre el temps d'aquella forma.
 
En Jaume, a falta de res millor, acaba
movent conversa amb na Marta. I s'entenen.
Tots dos, sense saber-ho, es caguen
en les produccions independents,
en les partícules elementals,
en la mort de la història
-Fukuyama, que et follin!-,
en l'art dit transgressor,
en l'art conservador,
en l'era electrònica,
en el món digital i en l'analògic,
en el terror genètic,
en les grans corporacions,
en el futur i en el passat,
en el poder, en el renou i en la fúria.
Sense solemnitat defequen
-sense solemnitat però amb gran abundància-
sobre la mòmia de Lenin,
sobre el Quatre de Juliol
i la clenxa d'un tal Aznar,
sobre la democràcia
i sobre qualsevol altra mentida.
No hi saben posar un nom, però és l'impuls,
és la necessitat de veure's lluny
de tot. És ràbia,
per descomptat, però fa cosa dir-ho.
I en Derrida, Kristeva, Roland Barthes,
en Baudrillard, Benjamin i Blanchot,
en Robbe-Grillet i la mare que el va parir,
també s'hi caguen,
sense oblidar-se, tanmateix,
de Flaubert ni de Proust, de Harold Bloom,
ni de Cherteston ni de Toqueville.
Què queda, doncs?
Res. Res no queda. O sí.
Queda na Marta, que està ben bona
(és el que pensa en Jaume).
"Posseïts pel diable com estam,
dominam llengües mortes", sí, na Marta
podia haver pensat això, però es fixava
en tres al·lotes morrejant-se al fons
del passadís, i ara es fiquen les tres
dins el lavabo, una d'elles té el nòvio
i mira quina mala cara,
posseïts pel diable com estam
dominam llengües mortes, tot sembla feixuc:
és la decrepitud o la vessània?
 
Set milions es banyen dins el Ganges
per arribar al Nirvana. Tot flueix:
l'any nou xinès, el signe de la serp,
el nom del tigre i el del porc.
Trompetes des del sol,
Taormina-Agrigento, tres-cents trenta
quilòmetres d'una tirada,
mentre jo conduïa tu dormies
com un àngel, dormies com un àngel.
D'un minut al minut següent,
mai la realitat és la mateixa.
Però en Roberto, fet d'aquella pasta,
seguia amb el seu rotllo per a espant
d'aquella puta, que es feia dir Fanny,
i que ja estava farta, li tocaven
sempre els sonats, o els melancònics,
volia un tio que fotés un clau
i prou, però ja veus, i vinga
(set milions banyant-se dins el Ganges,
purificació del cos,
massiva i fonda neteja de l'ànima),
Sicília, Sicília,
la platja a Siracusa,
la tendra nit a Ortigia,
el blau d'Aci Castello, el volcà tan a prop,
decapitació del peix espasa,
els palaus de Catània habitats
per esperits que, just abans de l'alba,
gemegaven febrosos
com si estiguessin fent l'amor.
 
No la decrepitud ni la vessània,
sinó en Jaume mateix, i ella també,
na Marta, immòbils entre estàtues
animades en aparença,
pedres antropomorfes,
esveltes siluetes dins un pis,
aquí, a l'Eixample esquerre, siluetes
perdudes mentre les hores transcorren.
Així podria ser la fi del món,
una noia s'ha obert de cames dins un llit
i fa passar la gent en fila,
la fi del món, ombres dins un recinte,
un jardí d'artificis,
cossos ballant, follant, extenuant-se
per simple instint, o per donar-se fe.
Però en Jaume i na Marta, abstrets, al marge,
continuen bevent al costat del balcó,
i és que en Jaume, que era tan fràgil,
en Jaume creia en la bellesa,
sense exigir que fos convulsa,
sense exigir-li res,
i això és molt important.
I des dels vidres del balcó
en Jaume i na Marta contemplen
allò que ningú més no mira
perquè es pensen que ve la fi del món:
i són trompetes dins el cel,
la sortida del sol, la grisa llet de l'alba,
i el gran cavall del dia.
 
"On ets? Com t'he perdut?",
l'arena llisca entre els seus dits,
les llàgrimes rodolen galta avall,
i es perden,
"mentre jo conduïa tu dormies
com un àngel, dormies con un àngel".
No havia de passar.
No havia de passar, però en Roberto
està plorant en braços de na Fanny,
"i la teva mà dins la meva,
enamorades, a prop del final",
i sembla inconsolable,
ara que de tot fa vint anys,
també de l'última esperança,
també de l'alcohol i les pastilles,
també del gran cavall del vespre.
Mentrestant Barcelona encara dorm,
tal vegada per sempre.
I com dormen els àngels...

 

 

Les causes, II.
El poema d'en Roberto

Recorda que seré sempre infeliç
mentre tu em faltis, que em cals per ben viure,
que al tou dels dits retinc la teva imatge.
Feblesa? No: vulnerabilitat,
que és molt distint. Perquè som vulnerables:
al mal, a la bellesa, al nom d'algú
que significa, pels motius que sigui,
molt més que un nom. I també els forts,
sobretot els més forts, són vulnerables.
 
No oblidis que estaré aquí cada dia,
devotament agenollat per tu,
esperant que una paraula de tu
em faci girar el cap per saludar-te.
Que no em mouré dels llocs que ja coneixes,
amb l'esperança que hi tornis per mi.
I que dic tot això perquè t'estim,
perquè sempre (com sempre ens sorpèn la tempesta,
i sempre ens hipnotitza la foguera,
i sempre un mal record és com un llamp
que no s'acaba), perquè sempre, dic,
sempre, sempre t'estimaré.

 

 

Poema inèdit, 2001
© Sebastià Alzamora