Ambició de saber
Manuel Castaño
En un aclaridor epíleg al seu ambiciós projecte poètic, Lluís Calvo diu que sempre ha intentat "reflectir els neguits, tant quotidians com filosòfics, que defineixen el món contemporani". Abans que una afirmació tan dràstica ens faci arraconar aquest recull de poemes com a assaig, adonem-nos que això és el que hauríem de cercar sempre. Que la mandra no ens faci traïdors.
La poesia pot ser moltes coses, del divertiment fins a la mística, i totes són vàlides i saludables; però la poesia que dura, la que compta, és la que busca expressar el caràcter d'una època. La de Calvo no és serena ni confortable, però no és culpa seva; ell només és un missatger. Ens fa prendre consciència d'existir en un món sense fonaments, havent perdut el sentit de totalitat i amb la personalitat disgregada en una col.lecció de màscares. Per exemple, sense pecar d'esnobisme, els molts papers que un individu, segons el seu humor o interès, pot adoptar en un xat li serveixen per explicitar que "només en els fragments pot intuir-se, esquiva,/ l'obscura identitat que ara em dissol".
A més, presenta una faceta que se'n podria dir antihumanista, com ara quan remarca el protagonisme de la casualitat en l'avenç del coneixement per comunicar-nos la sensació que la vida, així com la trobada de la pedra de Rosetta, és conseqüència de l'atzar. I, com a lògica conseqüència d'una poètica fonamentada en aquesta certesa --"Fa temps que vaig deixar de creure en la realitat"--, el discurs és fred i distant. En els poemes dedicats a una Barcelona que ja no existeix no hi ha nostàlgia, però tampoc alleujament per haver-la deixat enrere, només la constatació "d'algú que ara s'inclina, en pau, cap als seus somnis". Donat que en la poesia de Calvo l'objectiu principal és el contingut, podríem lamentar que la bellesa, sens dubte present, sorgeixi només com a resultat col.lateral; tanmateix, l'ambició de coneixement que la presideix és d'allò més encomiable.
