Dp!

 

Poemes d'Andròmeda espiral

 

Pas

A l'ansa
de metall
so de llengües
Al nínxol
de la pell
pavimentada
en aura
i vida nom
 
Dins el teu plor
bressoles
en placenta
taüts
de marbre i son
 
Insomnis
codifiques

 

Primera elegia de l'esberla
 
¿Com un cos en l’escriptura? Foc oscat: remor. I el diàleg s’inicia: ¿On ets, vell tord, que encantes la guineu amb veus de fang? D’afany em cantes; i mai no em veus, fill bord. Car sóc, alhora, deu i set. No-res i tot: altura. Espiga ran del solc i grana que es malmet: impura.
 
¿Com un prec? I sabérem que el món fou alat com un matí de primavera. La nuvolada esbandí els ulls, la imatge es revoltà i la mirada esdevingué esmunyedissa com una almosta d’aigua. I intuírem que, en no poder-lo conèixer de manera absoluta  —ans tan sols a través de fulgors o fragments—, el mirall s’esquerdà en els nostres ulls. Un riu, tan sols, amb el perfum dels dits tocant l’albada; el respir silenciós en cada empremta, com un bleix o un contacte a penes intuït. Remor eixuta, bellugadissa d’àlbers ran del riu. Perquè som humans en un desert de mots.
 
 
[...]
 
 
Aquest és el sentit que ens caldrà percaçar: no pas el no-res per manca d’absolut, sinó el buit per excés de relativitat.
Digues fill: ¿on rau el gran llegat? Manllevat a l’au: paràbola. Pare vola i parla, lleva’ns el pecat: llevat del pa, del tret al cos, de la ferida amb bala. Marxa, doncs, i embala tot allò que no ets. Els dits tan lents, talents emmirallats en tu, dibuixant-te en el crepuscle d’una llum a penes intuïda: l’hort, la font, l’escletxa, l’hora del recolliment. Perquè sols acull la ment aquell que ja no sap en quin món viu. L’aplega i sobreïx entre canyissos: la petja humida, la traça damunt la sorra, a penes un senyal que esborrarà el llevant. I cull, tan sols, lament i set; prec que, endins, l’empara: mirant enlaire, entotsolat, cap a una meta més enllà de si mateix: insomne, metafísica. I és ver l’esclat que hi rau: esberla clara.

 

Corrent
 
Amortallada
en salzes
si s'exalta
la riba
de llums
enlloc
Com si
besllums
l'ull roig:
el cop
que copsa
 
boig
 
 
Deus ex machina
 
Les ombres portadores de l’impuls que ens corromp
desfan el setge anyil:
salvatge anyell, glop d’ànsia.
La branca du el sudari en la pell del captiu.
I, enrere, el cos empeny,
esguerrat i atordit,
el brot que encén la minva.
 
El corrent s’agenolla entre els àlbers d’abril.
La gran cadena dringa.
 
 
 
Roda
 
Amb llamp soberg, d’encuny,
s’atura la penombra.
Com Ícar de solell, l’eixam d’abelles nues
augura el nou repòs.
Brunzit del somni, abisme.
¿Per què la roda gira, ardent,
amb ulls d’enigma?
 
Qui prosseguí no arriba.
Qui reculà no hi és.
 
El moviment és fix.
La paràlisi vibra.
 
 
 
Remolí
El repicar dels còdols, en el riu desbocat,
és un instint profètic:
poleix els caires vius, acull algues i peixos,
arrodoneix el cos
amb què les ribes marquen
el refluir del temps.
Només un so: clac-clac. I els àlbers vora l’aigua.
 
El corrent és l’ofrena dels negats.
 
 
 
 
© Lluís Calvo