Dp!

 

Del voltatge en espiral

 

Roger Costa-Pau

 

Llibres d'alt voltatge com ara L'estret de Bering (1997), Opus spicatum (2000), Omissió (2001) i El buit i la medusa (2002) són mostra evident d'una veu poètica, la de Lluís Calvo (Saragossa, 1963), que ha anat situant-se en el correntiu d'una extrema singularitat. De fet, en el cas de Calvo no penso que es pugui parlar de consolidació d'una veu -almenys des de les convencions a les quals l'expressió al·ludeix- sense com a mínim una concreció, i és que la seva poesia és sempre la suma de la profusió mateixa de l'energia poètica i el desig (la necessitat) de l'experimentació a tots els efectes; dit d'una altra manera, l'aprofundiment i l'expansió, com a binomi indissociable tothora present en qualsevol dels espais d'expressió escrita en què s'implica, castren de totes totes la menor entrega a les immobilitats a favor d'un efluvi intercurrent ja detectable en els esmentats Opus spicatum i El buit i la medusa i que ara acreix amb noves lluminositats en aquesta darrera empenta, Andròmeda espiral.

"Un poema / amb verbs / aboca / en glops / no acció / no sobrecàrrega / Consuetud / emparaulant / un món / desfet: / la mou / a mou-ne / inert / a estàtic // vers enlloc". La raó no ho és tot, i la poesia pot també pertànyer en algun dels interludis immensos que separen el realisme més cruent de l'irracionalisme extremós. També en el travat d'aquestes coordenades, Lluís Calvo xucla de la tradició més portentosa, que va -per dibuixar-ne tan sols un mínim perfil- des de Marcel Proust, Rimbaud, John Keats, Jorge Luis Borges, Fernando Pessoa i Tomàs Garcés fins a Palau i Fabre, Maurice Blanchot, Jules Supervielle, José Ángel Valente, Nanni Balestrini i Bartomeu Fiol.

En efecte, poemes de la fusta de Tensió, Catacumba, Llenguatge, Corrent, Ras i Moviment, entre d'altres, ensenyen l'hàlit més trangressor del poeta en relació a aquest component galàctic que plana a Andròmena espiral des del primer moviment fins a l'últim. O encara la potència del text en prosa -a manera com qui diu de diàleg entre el verb i els horitzons del jo- titulat Primera elegia de l'esberla, completat més endavant amb una segona elegia i el poema La balada dels peripatètics. Ben segur que en aquesta galàxia permeable Calvo desplega no només unes reflexions sobre l'escriptura sinó també -per no dir sobretot- els seus components mutables des de la seva concepció múltiple, que no vol pas dir caòtica: "Emblema, promesa, remissió. Els cercles i els cims, un abandó que parla des d'un present que fuig i, tot seguit, s'esmuny com l'aigua de la pluja en els desguassos. Abocador, eixida, embó. Cap a ningú. Engolidora veu que res no diu. Paràlisi impossible: mot".