Dp!

 

 

Evitar la intempèrie

Pere Ballart

Versió íntegra de l'article

 

Tot i haver estat invocat tan sovint, continua sent vàlid aquell vell recordatori d’Auden sobre la precaució amb què cal mirar les opinions crítiques d’un poeta, perquè solen correspondre en realitat a un debat amb ell mateix sobre el que ha de fer o no ha de fer a continuació en la seva pròpia obra. Que mig any després d’haver vist la llum el seu assaig crític Les interpretacions (Pollença, Edicions del Salobre), Lluís Calvo publiqui ara el poemari titulat Al ras, escrit molt poc abans de l’altre llibre, esdevé una circumstància que fa irresistible la temptació de comparar fins a quin punt tenia raó l’anglès i quin grau de sintonia hi ha hores d’ara entre el pensament i la creació de l’autor d’El buit i la medusa.

I certament, no es pot pas negar que l’exercici de llegir en paral·lel les especulacions i els poemes de Calvo ret uns resultats altament satisfactoris: sens dubte, la més gran recompensa és la confirmació que som davant d’un poeta de la màxima ambició significativa, en l’exigent producció del qual no hi tenen cabuda la trivialitat ni l’innocu passatemps d’entotsolar-se en les paraules. Com si hagués estat concebut sobre el mateix disseny mestre que sosté Les interpretacions, Al ras és una seriosa reflexió en vers sobre el lloc que pot fer-se la poesia enmig de les tensions generades per diversos conceptes en permanent conflicte: la llengua com a patrimoni col·lectiu i el discurs com a apropiació personal d’aquella (una qüestió que vertebrava ja el «Manifest poètic de Sovelles», que l’autor va publicar ara fa quatre anys); el valor comunitari del signe artístic i la necessària empremta individual de la pròpia identitat, i, per damunt de tot, el poema entès com a artifici exquisit o bé com a missatge d’un abast semàntic superior. Per si això no fos prou, un dels epígrafs del llibre, manllevat al nord-americà Saul Bellow, encara ens aboca a un dilema més ardu: deixar passar les nostres vides sense fer-ne cap balanç o bé sotmetre-les a examen però al preu de descobrir-ne tota l’essencial buidor. Els trenta poemes del volum, consegüentment, es mouen tots dins del marc que dibuixen aquestes coordenades i es pot dir que, tot i que per vies i recursos diferents, tots miren de donar algun sentit a la intempèrie que defineix l’existència del poeta; com fa avinent la primera peça del conjunt, igual que en el seu dia la por de la pesta va aixecar ermites, petits reductes de fe davant l’adversitat, així el poeta, l’«empestat» per antonomàsia, aquell a qui només escau la barraca —escriu Calvo—, «i encara si pot ser de pedra seca», el poeta, diem, prova de bastir també algun fonament que pugui arrecerar-nos. Si en un sentit molt local el «ras» de què parla Calvo pot ser qualsevol dels que castiga el torb en els cims de les muntanyes ripolleses, no costa gaire esforços transcendir aquesta imatge fins a convertir-la en una genèrica categoria moral.

Estilísticament, el que més destacable resulta del poemari és que duu a la pràctica de manera no solament conscient, sinó es podria dir que fins i tot calculadora, una màxima que el Calvo crític defensa amb una gran fogositat argumentativa: «només de l’estranyesa neix el coneixement». O, com diuen aquí uns versos del poema «Il Palazzo»: «L’estranyament, per tant, no és una possibilitat, | sinó l’única revolució possible». I si, com es diu una mica més endavant, només «el verb destronat o el determini ardent» poden sacsejar la general niciesa, no és gens estrany que les composicions, si més no, de dues de les cinc seccions del llibre (la primera i la quarta) juguin a fons la carta de la imatge impactant, de la situació insòlita, dels judicis extrems. Parlem d’un poeta que mai no ha volgut «plaure» el seu lector si amb això volíem dir adormir-lo, relaxar-lo, confinar-lo als seus valors i opinions habituals. D’aquí que moltes composicions disparin els seus versos (que la veu madura de Lluís Calvo sap investir d’una dicció molt poderosa) sobre un receptor inquiet, deliberadament incomodat. L’equilibri que tota variació artística demana (perquè «l’art més colpidor és el que agermana sentiment i intel·ligència», seguim llegint a Les interpretacions), és el que l’obra assoleix amb les seccions segona i tercera inserides enmig d’aquelles altres: si l’una inclou els poemes més directament experiencials del poeta, l’altra ens sorprèn amb uns alexandrins marmoris, subjectes a un patró estròfic recurrent, com si l’autor s’hagués ara complagut a «ser com Palladio: majestuós i imponent sota l’excusa, harmònica, d’un ordre clàssic».

Com en un raonament ben conduït, la cinquena i darrera secció de l’últim recull de Lluís Calvo se’ns presenta a la manera d’un resolut corol·lari; comprèn els poemes segurament més memorables del llibre (a banda d’algun d’anterior, com «La veu punitiva» o «Història natural», per exemple) i posa en el seu centre temàtic, sense ambages, els avantatges i límits de la mateixa escriptura. Evitar aquella intempèrie vol dir definitivament posar el poema a treballar en la forja d’un sentit, d’un guany de coneixement, i els dos poemes finals ens mostren aquest procés: l’un de manera pràctica, «Fuga d’Atenes», que reprodueix la gestació d’un poema i com els versos ens sostreuen del món contingent per dur-nos «a una altra banda |que no és aquí, ni enllà ni més a prop», i l’altre, «Curtcircuits», veritable think tank del llibre, si podem dir-ho així, que conté, exposat en uns termes gairebé aforístics («els poetes som els kamikazes | de la definició»), el sòlid ideari estètic que defensa l’autor; un poema, en fi, amb la matèria del qual un poeta més gasiu hauria descabdellat tot un llibre sencer però que la generositat de Lluís Calvo ha convertit en punt de fuga d’aquest seu darrer llibre, que demostra el partit que encara pot treure avui la poesia que es deixa impregnar de pensament, en especial si qui l’escriu, com és el cas, sap fer que amb ella puguem ser menys incomplets.