Dp!

 

Poemes de L'estret de Bering

 

L'estret de Bering

Els lleus malucs de l’aire, la llengua si es cargola
abandona dreceres
i alhora la promesa de tants ulls
és òrfena de faules.
Si arribava amb el vent
la imatge perseguia el vol dels ànecs lliures,
si repetia mots
s’alçava un vell silenci d’albes somes.
 
Fugir dels llocs comuns:
Digui’m doctor, és greu?
L’Ipecé de gener s’ha apujat una dècima
La nostra voluntat de servei al client
 
Abandona dreceres
i llavors la promesa de tants ulls
cobrirà el ràfec nu
de les pluges llunyanes, les maresmes lluents
i els carrers improbables de l’insomni.
Si arribava amb el vent la pluja dreçaria
les palmeres cansades
i les conquilles verges del poema.
I és com dir que veuria
allò no dit, prest a descloure’s sempre.
 
Fugir dels llocs comuns:
El premi de la grossa ha recaigut
Sortosament sense danys personals
 
Si repetia mots
el sentit s’enfugia: la pàtina silent
abans d’aprendre un món
alleugerit com pluges oblidades.
Abans que el temps esdevingués el temps.
Abans que el verb esdevingués el verb.
 
Segons afirmen fonts autoritzades.
 
 
 
Fuga
 
El blanc mirall de roses i marfulls
cavalca el sol que es vincla cap als dies
que, lentament, percacen l’alta llum.
El solc diamantí que esquinça el vent
és la remor pintada a les dreceres,
l’eixorca riba, el lloc
que s’alça en les regueres de l’absent.
¿Qui abraça el cant, qui torba el somni lleu
que la paraula encén,
qui camina descalç, per boscos d’aigua,
o en la nit amagada
s’esmuny en l’alimara d’un adéu?
El frec del pou, la mar sotmesa i plana,
la llum que mulla el ventre del pendís,
la saliva d’un bes
que emblanqueix el seu far,
el solatge d’un vi i els ocells quan s’envolen:
allò que m’abandona és ara en mi.
 

 

Pàtina
 
Aprendre, exigua llum, el vent bessó
que enmig de nuvolades rellueix
entre món i paraula:
la brisa on les palmeres es taquen de sulfurs
en caure un solc de tarda
-la terra en focs, pel juny-
o la tempesta ardent que ajup els àlbers
quan el silenci es fon
en un desvari d’algues i canyissos.
Així un sol crit es migparteix en veus
ja lliures, ja lluents,
ja fràgils com les aigües impassibles.
Mirall de blaus, la pluja sota els dits
és un tel fugisser,
el temps que es reconeix lliscant pels vidres.
 
 
 
 
Figuracions
 
L’aroma dels llentiscles, enllà dels rocs de calç,
i la llum que s’hi enfonya,
la mar en zel amb xarxes com clamors,
l’alè del caçador darrere els lleus conills
que estalonen la brolla;
el vol dels ocellams quan la tarda s’esmuny,
els amants ajaguts al riberal
-la cardada en el gorg,
les calces a la molsa-
o els estrats insondables
de les argiles d’or;
el pistil d’una orquídia,
el so de l’autopista, boira enllà,
i els lleganys sense pluja;
les coves somnolents,
el teu cos evasiu,
la fi propera, el fat, l’amor, el temps.
De tot això va dir-ne, algú, realitat.
 
 
 
La rebuda en futur (fragments)
 
Embeure’s de la vida sota els salzes.
 
Moure’n les branques abans que la ventada.
 
Per la llum ajupida coneixerem l’hivern.
 
Sempre aquesta llum bressolarà uns altres ulls.
 
La vida podria ser literatura; el record, una llicència poètica.
 
Més enllà d’assadollar la voluntat: imaginar-la.
 
 
 
 
 
© Lluís Calvo