Vicent Berenguer
- Banyeres de Mariola (1955)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- Tres poemes inèdits
- Una forma de viure
- Yo no he encontrado aún mi forma de vivir,
- pero no importa. Tal vez no es necesario.
- Luis Rosales
- La taula, el got, el llum i el declivi
- de la nit de nou vénen en comparsa
- a ferir el silenci lluny dels horts
- d’una altra edat.
- Mesurar l’esperança no és gens dolç,
- ni tampoc savi beure’m els retrats
- familiars que sempre eixuguen penes
- de trista excusa.
- Un home vell camina arrossegant
- així del cos el passat imperfecte;
- potser fóra millor mentir i perdre’s
- en altres cossos.
- Potser més val assaborir la fruita
- tardana de novembre i el raïm
- d’aquesta sobretaula sense temps,
- sense cap llàgrima,
- com la matèria d’aquest costum
- aprés per imitar un orgull sense esma
- i dels crespuscles l’instant que dissol
- la coradella innoble.
- I avui, en la brasa de la nit,
- el meu silenci —contra més silenci—
- m’ompli com una falç que m’acarona
- cap a les ombres.
- 2001
Presències
- na hora de pôr a mesa, éramos cinco
- José Luis Peixoto
- A l’hora de parar taula, en som cinc:
- el meu pare, ma mare, els germans
- i jo. Després el meu germà més gran
- es va casar. Després marxà la Rosa
- a treballar fora. Morí mon pare
- després. I avui, a l’hora de parar taula
- en som cinc, tret del meu germà més gran
- que és a sa casa, tret de la germana
- que és a sa casa, tret també mon pare,
- tret de ma mare viuda. Cadascun
- d’ells és un lloc buit en aquesta taula
- on menge tot sol. Mes seran ací sempre.
- A l’hora de parar taula, en serem cinc.
- En serem sempre cinc,
- mentre un de nosaltres reste viu.
- 2003
- D’un temps efímer
- I. M., al meu pare
- La vida t’ajudava poc —conforme—,
- visqueres simplement enmig dels homes.
- Et calia tenir aquesta dèria,
- confiar que la vida s’asserena
- i adjudica les poques certeses
- que et vas guardar fecundament tot sol.
- Recrear o acceptar aquell ingenu
- que fores des de sempre no és ridícul.
- Ara entenc l’adéu tebi als companys
- suposats i admesos fins al límit.
- Ho entenc, va ser amb un orgull secret,
- industriós i fèrtil, sense treves.
- Tot acabà en les branques del silenci.
- Tombat cap per amunt, rere la llosa,
- el teu nom em convoca més preguntes.
- No són del temps efímer les disculpes.
- 1999
- Poemes inèdits
- © Vicent Berenguer
