Dp!

 

David Caño
 
 
Olot (1980)
Més informació sobre l'autor a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc
 
 
Tres poemes inèdits
 
A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.
 
[Des de la platja d’en Goixa]
 
 
 
Quan els estudiants van creure en la revolució...
 
Et veig asseguda en aquest sac econòmic de marca francesa, improvisant la nit i mirant els cinétracs del Godard que no volia signar amb nom propi perquè tota obra era col·lectiva i s’emmirallava en creacions individuals de cineastes desconeguts com Medvekine o Dziga Vertov.
 
Et veig posant sobre el cotxe carbonitzat després d’una matinada conflictiva, pluja de llambordes al vent amb la llum de tots els anhels comprimits dins l’ampolla inflamable de les utopies, l’organització precisa, i les assemblees inacabables al paranimf de qualsevol facultat que viu en tu.
 
Quantes comissions coordinades eren les imprescindibles? I la unitat d’acció?
 
Calia eternitzar la vaga general, forçar dimissions i inundar les avingudes de realitat abans que els sindicats no tornessin a trair-nos.
 
Tot va bé!
 
Em nego a fer-me meva l’afirmació de l’estabilitat. Ni que sigui amb ironia. Nosaltres no som somiadors exiliats dins l’habitació asfixiant dels nostres egos rememorant les pel·lícules que ens han vist créixer. No gaudim en aquesta època de decadència i esperança creient-nos determinants en la conquesta de les causes úniques compartides.
 
Et veig, amb el fum de cafè entre les mans, mentre afirmaves que la nostra no seria una història en blanc i negre, no volies el poeta vençut pels esdeveniments dels Amants Regulars de Philippe Garrel ni el consol d’un art buscant els punts de fuga.
 
Jo no inventaré consignes brillants com logos comercials.
 
No faré literatura revolucionària per avantguardes pedants i aïllades.
 
No em reclouré a dins meu per fer un cant desesperat a la nostàlgia, quan tu no hi siguis, i tot això segurament acabi molt pitjor de com va començar.
 
Ja saps, per allò de l’enèssima oportunitat perduda.
 
[Recitat a la capella de la Universitat Central durant l'ocupació contra el Pla de Bolonya i en record del Maig Francès]
 
  
 
I ara, quin és el consell de l'experiència?
 
Què esperes llegir, després de compartir la fosca intensitat
d'uns dies que fineixen com un record,
com un desig o la utopia que es podreix i sagna,
un flux tan negre com la dignitat fingida
que encara creiem posseir o defensar.
De quina classe haurien de ser les nostres últimes paraules?
Buscaves l'aprovació del dubte que t'havia de redimir
però la meva covardia ni tan sols va aparèixer en forma de retret,
mai no vàrem tenir la pretensió de perseguir el significat de les converses,
perquè de sobte, tot ressonava a buidor
dins els llibres apilonats que es descontruien per atzar,
ens mostraven tot allò que no vam viure.
Com seria avui el crepuscle dels nostres dies?
Vares anar desapareixent en una fugida no reconeguda,
en l'esperança de trucades llunyanes
des de països coberts de neu i de remordiments,
l'endemà només fou un dia més,
i sense adonar-nos-en vàrem ocupar els llocs que tant repudiàvem,
canviàrem el nom als vicis antics,
 
aprenguérem a justificar-nos.
 
Poemes inèdits
© David Caño i Cargol