- Enric Casasses
Enric Casasses (Barcelona, 1951) és una de les veus imprescindibles que més ha escampat i esbombat la poesia en català en els últims temps, després de passar tot un llarg periple encaixonat en taxonomies que separaven, aïllaven i, ben sovint, no ajudaven a comprendre res. La qüestió és que des de La bragueta encallada del 72 s'han succeït una bona pila de llibres, entre ells La cosa aquella, Tots a casa al carrer, Desfà els grumolls, Calç, D'equivocar-se així, Uh, De la nota del preu del sopar del mosso, Coltells, Plaça Raspall i Canaris fosforescents. Ha guanyat també diversos premis com el Carles Riba, el Joan Alcover-Ciutat de Palma i l'Ausiàs March, a més del Crítica Serra d'Or de poesia per La cosa aquella i el crítica de poesia catalana per No hi érem. Enric Casasses ha obert nous camins, dreceres i viaranys literaris, amb influències tan diverses com el dadaisme, fluxus, el surrealisme, els trobadors, la poesia popular, etc. Però a més, ha dut a terme, juntament amb tota una colla de poetes, nombrosos recitals, contribuint així a la consolidació d'un públic fidel a la poesia. Igualment, s'ha de ressenyar la seva participació en fanzines ben diversos.
- Cant viu
- Em moc, un poc em moc per la ciutat...
- la penya riu, 'na mica sempre riu,
- fabula que escarxofa el nou piu piu
- i ni s'adona de com ha xisclat
- a l'allunyar-se de l'iglú esquerdat
- on llops i bens i nens junts fan el riu
- i un lluç allisa
- un oceà que sol anar morat.
- Semàfors verds, grocs, caquis i vermells
- van atipant de sopa que es desviu
- la mascarada del monocultiu
- a l'extrem límit d'estirar cabells
- malaguanyats de tant rebre consells
- d'un nan pelat al zero venjatiu
- que es beu la brisa
- per un llençol brut d'uns colors d'aquells.
- El món demana a voltes si tens foc,
- el demiürg diu verbs de regadiu,
- al barri viu el bou fent la viu-viu,
- la tos del temps em pasta i mentre em coc
- m'arremolino més que a poc a poc
- per al colom que no consta a l'arxiu
- i amb l'ala grisa
- s'enlaira fent el mort, fent el badoc.
- Cada cop que t'afaita l'autobús
- apareix un a dir-te que malviu
- en un excés de bròquil eruptiu
- i aguaita, espera, incrustat al tramús,
- l'hora de treure't un granet de pus.
- Visca la cuca que visqué a l'estiu.
- I un aire encisa
- les raconades tendres d'un abús.
- M'agradaria un dia escriure fang
- i que una pepa que no tingui niu
- a tots els rates us digués veniu,
- tinc una llança entrenyorada al flanc,
- només serà que tot sigui de franc
- si lladregots sabeu que recolliu,
- qui besa avisa,
- que esborra escombra roderes de tanc.
- Mig teus mig meus i mig ganing ganang
- ens vam trobâ abraçats al voraviu,
- sense camisa,
- jo anava brut de fang, vi, fum i sang.
- Alguns dimonis nous sota la capa del sol
- Dolents dimonis s'infiltren als amors
- i quan l'amor va créixer més, paties
- com els reixats que apamen els furors
- heroics del lleopard que contenies
- i alhora refrenaves un somriure
- com un vent aturat entre les fulles
- perquè l'amor no vol deixar-te viure
- i a mi del teu somrís només despulles,
- flors del martiri vestides de desdeny,
- l'enclusa ardent entre roses de glaç,
- t'esquivo el riu i el pou, l'àngel m'empeny
- i al precipici obert va alegre pas.
- Llavors volant d'infern tropa dolenta
- o bé la teva fe de caure em salva
- collint-me com un brot d'herba pudenta
- a l'hora del poder [abans de l'alba]
- per treure'm de la fórmula la flor
- que tu pots treure de la meva vi-
- da retenint tu el somriure i jo el plor,
- mesclant la droga dura amb romaní.
- Dimonis totxos s'infiltren als amors
- però no els gosen desarticular
- sentint tots que la dea dels fervors
- tan dolços no la poden ni pensar.
- Què importen quatre mates arrencades
- a la reserva escassa del meu cor
- si veig ara als teus llavis les onades
- morint besant un llit d'arena d'or...
- I els pobres satanassos es pregunten
- d'on té la força de tancar-se l'ostra,
- on és la llum on els nos no ens desmunten,
- on no es veu res, on hi ha la força nostra.
- La perla del somriure continua
- vivint al seu palau de vora mar
- i ho diuen els teus ulls en la llum nua
- d'aquest amor angèlic i solar.
- Poemes inèdits, 2001
- © Enric Casasses Figueres
