Dp!

 

David Castillo
 
 
Barcelona (1961)
 
 
Més informació sobre l'autor a:
http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp

 

Quatre poemes

 

A Contracorrent
 
 
Buscava el sud per les carreteres del teu cor.
Allà, destrucció i supervivència s’agafaven de la mà
quan em vas venir a buscar
invocant els àngels negres
que cremaven oratoris
al centre mateix de la ciutat del diable,
al bar amb ambientador barat,
on feies discreta màgia blanca
al teu pastís de maria de bruixa consumada.
Si volia el diamant del teu ull
tu em deies que no
i jo et seguia,
renunciava a la deriva,
em perdia en tu.
Dins la teva badia,
nedava de nit,
nedava a contracorrent,
nedava, fatigat, a contracorrent.
 
Eufòric o depressiu
davallava lleuger per sessions nocturnes
amb dones que s’assemblaven a tu,
amb dones que recollien el que jo no sóc.
 
Acosta la daga destra de la passió
a les venes de l’amor juvenil que em regales,
la sang que regalima en aquesta nit on ja no et toco
i digue’m si té sentit aquesta volta
que m’allunya i dispersa,
la duna de temps que no em deixa veure’t
mentre nedo dins la teva badia,
de nit i de dia,
nedant a contracorrent,
nedant, per força, a contracorrent.
 
Els bocinets que recullo per intentar aixecar-me
em repeteixen que el caràcter de l’home és el seu destí,
el trànsit transparent del mar tranquil
des d’on ja no intento ni un suau vers d’amor,
nedant a la a la badia del que creia que eres.
Nedava dins el cristal·lí de la teva mirada,
nedava de nit,
nedava de dia,
nedava a contracorrent,
nedava, per força, a contracorrent.

 

El dur ofici de l'exili

Qui t’havia de dir que t’acabaries instal·lant
a sobre de la vella discoteca on ens vam embolicar.
Et vas treure el sostenidor
i vam ballar durant hores a la pista
en un dia poc animat entre setmana.
 
No coneixia el teu gat Bakunin
ni et demanava rodes de bicicleta com les de Marcel Duchamp.
Tampoc m’excitava el teu barret d’il·lusionista
quan els dissabtes a la tarda mai no tenies fred.
 
L’Eixample d’ara sembla més càlid
quan et fiques a la banyera nua
o seus a les meves cames amb la camisa descordada.
És dur l’ofici de l’exili per a un militant del no-res
que es passeja i invoca l’amor suprem
quan olora la teva pell deu any després
de la via morta, de l’angle fosc del carrer Marina.
 
No tinc pietat per a les muses ballarines de la nit,
no tinc error que compensi deu grams concentrats de passió.
Dur ofici l’exili quan surto de casa teva a les cinc.
No hi ha taxis enmig del diluvi.

 

 

La vida perdurable

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllA l’amic Biel Galmés, l’àngel optimista

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll"El sentit comú ens diu que la nostra existència no és lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllmés que un esclat de llum entre dues eternitats de tenebra"

Havíem fet conya amb aquesta primera frase
de les memòries de Nabokov abans de divagar
en l’enèsima disquisició sobre la ginebra de garrafa o no
en els gintònics de determinats bars de València,
en determinats bars on l’atrotinat barri del Carme de València
era encara més atrotinat,
el barri on any rere any et vaig veure crèixer
mentre feies més audaç la prosa
de les teves novel·les lluents
en què avançaves amb el teu posat de clàssic,
el més clàssic d’una generació torta.
 
Humor, ironia, sarcasme i relativisme
a la coctelera de les paraules vàcues
en què ens acusaven de superficials,
banals, trivials, intranscendents
i amb esperança escassa.
Insults que petonejàvem com qui jura bandera.
 
Biel, el rei de la casa, el rei de la selva,
la cara manllevada,
la vida perdurable
dins la paraula nítida, l’adjectiu sempre just
i el gest elegant de qui mira el món
amb la pietat de qui somriu
amb l’expressió de nen,
de nen entremaliat, plena de bondat.
 
No vaig poder vessar cap llàgrima per tu
ni cap paraula, que no resultés sobrera.
 
Avui, he parlat amb la teva dona
i t’he recordat com un príncep,
levitant com una dama carneriana
per la lleugeresa del nostre temps
com una peça de Coltrane, de Mingus,
una cançoneta de Col Porter a la plaça de la Verge
acabada de regar entre la nostra conversa semiacabada
i la passió per dir-nos el que ja ens havíem dit
tantes vegades oblidades com el vers que ara et dic.
 
Salut amic.
No s’acabarà el món,
però sense tu es farà pitjor.

 

 

Última plaga
 
L’última plaga s’acosta com una maledicció
a la terra del gran cabró.
Jo que havia sospirat per tu davant Malpica
i que havia pregat pel teu amor en va
em retrobo amb el paisatge
en què l’últim dofí del gran cabró,
el que va deixar les nostres famílies a la meitat,
s’ofega a la marea negra,
que es reitera com tu em deies la paraula "no".
 
I no puc queixar-me ni puc plorar
perquè ja no sé ni que fer amb tu,
amb mi, davant la costa on et vaig adorar:
les Sisargas i tota la Morte que només fa cas
al seu nom catedralici,
als incompetents que enfonsaren el prestigi
i, també, als que els critiquen.
 
Marea negra,
marea negra,
marea negra,
marea negra,
marea negra,
marea negra,
de tan repetir-te ja sembles fins i tot normal.
Ens acostumarem a aquesta normalitat?

 

 

Poemes inèdits
© David Castillo