Dp!

Jordi Cervera

 

Reus (1959)

Més informació sobre l'autor a:

http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp

http://lletres.tarragona.cat/cervera.html

 

 

 

Vuit poemes inèdits

 

 

Palmera

 

Em cal el fil de silenci que et concreti,

la corrua d'insectes inquiets

que em porti al bassiot necessari,

aigua plena d'evidències

de diumenges, de dijous

i d'algun dimecres extraviat,

calendari humit, banal, tèrbol,

que conserva un trosset de cel

amb cirrus blanquinosos

enganxats amb l'engrut de l'apatia.

Ja no puc apedaçar-me més

i potser per això

permeto que les hores es fonguin,

al recer d'una palmera,

com una copa de xocolata amarga.

 

 

Pol·len

 

Giren els dervixos giròvags,

m'encomanen la borratxera de moviment

i la desesperança,

aquell sentiment vulgar que sembla

una brusa massa baldera

per acollir el giravoltar menut

dels grans de pol·len

que s'aboquen al buit insuls

de les respostes que encara no tinc.

 

 

Alzina

 

Em faig de fusta,

de pi,

d'avet,

d'escorça,

de roure,

de suro,

d'alzina.

Em moro

a morts petites,

a cops de destral.

 

 

Raïm

 

Amb el cervell borrós, entelat pels vapors de carbur que surten dels horts cremats i de les bardisses ferotges, farem fermentar pinyons tendres i alcohol de grau, l'herència estremida d'un territori amic fet de clariana i boscatge, garriga estrangera amb riure sarcàstic i boirina empolsegada.

Seure al resguard del mal temps i plantejar, sense ni un bri de misericòrdia, la disjuntiva entre ser una andròmina de drap o trepitjar raïm per vendre'l després convertit en vi de marca, licor nafrat amb frontera de suro que ens ha de fer més rics, més internacionals i, és clar, molt més savis i moderns, molt més bells i turmentats. I, en el pitjor dels supòsits, farem confitura de civada per amansir els animals mordaços mentre provarem de sedimentar la memòria en algun forat discret, en un lloc lleuger on no faci gaire nosa, on pugui anar proclamant, en veu baixa i sense fer soroll, el murmuri infatigable de les banderoles espurnejants que assenyalen la localització exacta de la fúria sempre fràgil i devastadora.

 

 

011

 

Sembla com si la velocitat

hagués per força d'anar

contraposada a la pena

com si, de fet, fossin

dos estats d'ànim incompatibles.

I per això, veient el trànsit esgotador

de la ciutat fa l'efecte que aquest vertigen urbà

hauria de ser el millor antídot contra el marriment,

que quan accelerem el pas per no fer tard

s'hauria de perdre també el rastre de la melangia

i els accessos sovintejats del desconsol,

però no, la misèria és un semàfor

sempre quiet, impertorbable

i que, de tant en tant,

va canviant el crostim dels colors.

 

 

013

 

Deia Foix que per escriure poesia només cal passejar per un carrer amb una mica de misteri. Amb butllofes als peus i cicatrius a les sabates, hem lliscat sense aturador, ens hem entretingut sense descans, sense mesures, sense abdicar ni un moment i, farts de transitar per bulevards, àgores i carrerons hem oblidat el dictat de les poètiques i potser ja només aspirem en secret al dogma de fe, fonament dels cànons, criteri i religió que ens faci memòria d'un temps desballestat que no és el nostre.

 

 

040

 

Ballem tot seguint els ritmes sincopats

que s'escapen de les finestres,

ballem per redimir pecats antics,

ballem mentre hi hagi porticons oberts,

matins, ventets, sol, vespres,

músiques calentes i gent que s'estimi.

Ballem mentre els glaçons d'un got llarg

puguin anar repicant el contratemps

d'aquestes melodies que ens mouen.

 

 

043

 

Em disfresso de mi per anar descobrint

l'essència d'aquesta ciutat que m'ignora;

em miro mentre passo per davant d'un aparador,

mirall nàufrag amb un fons de roba de marca

i ni tant sols em reconec el rostre.

Deu ser l'esperit torbat de la mentida.

 

Poemes inèdits

© Jordi Cervera