Dp!

 

Poemes de A contrallum

 

 

Hidra

Pausadament, enmig de l’aspra por
del seu fugaç silenci, boirosa carn refà
l’entossudit camí de vida inexorable.
Sagnant ferida, aquest dolor que neix
tan endins de nosaltres, aquest avís nocturn
que ens lleva sense aurores discernibles!
No defallim sinó en l’antic oblit
que encén la humida flama d’un pàl·lid esvair-se.
Som ínfima remor d’una més gran creixença.
I el temps, això, mai no ha deixat de recordar-nos-[ho.
 

 

Esplet
 
Trossos de cel llumegen en l’ampit
que dóna a la mirada. Mínim recer de dies
ha unit cada paraula, l’esclat d’ombres punyents.
On brolla l’aigua incerta dels meus anys allí exulto,
tan fèrtil com els blats que encara cremen.
 
Tarda
 
Fa tarda de xiprers i de lluents magnòlies
mentre sentors de mar abrusen els camins.
Tota la vida estesa sota l’ardor d’un prec
és l’alenar esquiu que tempta la inclemència.
A l’ombra vertical que deixen els xiprers
les hores defalleixen com lacerades branques.

 

Safir
 
Parlem en el llenguatge més antic
vora dos focs que cremen en un mateix silenci.
A imatge del que som anomenem les ombres
de la nit que espurneja entre amagades cendres.
Que l’enaltida flama se’ns assembli
hem desitjat, curulls de vanitat obscura.
I convenim, però, que si el sublim és l’home
el déu de la rosada és un safir.

 

Atuïment
 
L’empal·lidida sang vessava l’aire humit
d’un indulgent capvespre. En aquell dia anyil,
vidriós i esboirat, recer de tirallongues
de llum crepuscular, vaig negar-te el dolor
amb lívides paraules. Felicitat obscura
d’un sol instant de marbre, incòlume i fal·laç,
ens va fer desvetllar les més punyents argúcies.
Però cada temor, cada plany bescantat,
era una nit que ens duia al somni dels letàrgics.

 

Florida

No posseeix l’oblit enrogida poncella
que oculti nafra ardent, viatge immesurat
pels dies que van ser silenci i clam,
ombres punyents d’un cert desvari nostre.
Es decandeixen nits, i d’altres en fem brosta:
damunt la pell reposen les macilentes flors.
 
 
 
 
 
 
© Lluís Calvo