La unitat infinita
Uns poemes en què Lluís Calvo va més enllà dels límits dels sentits, de la raó i dels vasos amb massa poc líquid de paraules
Xavier Cortadellas
Ja fa uns anys que, anant pel seu compte i a contracorrent, Manel Costa-Pau i l'equip de redacció de Culip editen des de l'Alt Empordà una de les col·leccions de poesia més renovadores i interessants que hi ha a casa nostra. Hi ha publicat, entre d'altres: Pere Prada, Dolors Miquel, Núria Esponellà, Montserrat Vayreda i Jordi Pope. Enric Casases va inaugurar-la l'any 1998 amb Coltells, un llibre en què podem llegir aquesta cobla premonitòria del que havia de passar l'11 de setembre de fa un any: "Pel carrer cinquanta-quatre/se us intueix l'enderroc/algun dia us hem d'abatre/gratacels de nova enlloc." Naturalment, que jo sàpiga, va passar desapercebuda a una gran majoria de gent. Jo mateix m'hi incloc. Ara ho explico perquè ve a tomb, perquè em va saber greu i perquè em serveis de pretext per dir que també seria una llàstima que passés per alt Omissió, un dels millors llibres de poesia que s'han publicat en aquests últims anys. Dividit en cinc parts molt ben travades al voltant d'un mateix intent i d'una mateixa actitud, els poemes d'Omissió són d'aquells d'idees, resultat d'un seguit de reflexions filosòfiques, si es vol metafísiques, sobre les nostres limitacions, sobre la impossibilitat de copsar el tot, d'interpretar el tot, d'abastar aquest tot i de poder-lo fer explícit amb el guany massa esquifit i forçosament limitat de les paraules. Contemplador del fons incognoscible a què al·ludia Kant; endeví de les ombres que sols parla, foscament, ales palpentes; despert no tant entre adormits, sinó entre limitats, però despert al cap i a la fi i despert, a més, que intueix l'inexpressable que hi ha en un i altre costat del mirall, fora i també dintre de la caverna on som i des d'on mirem i provem de formular i d'entendre món, vida, temps i coses, el poeta, com tot, com tothom i com també, és clar, el poema, es dissol en els confins dels mots malgrat el seu esforç per copsar i expressar tot allò que en diem la realitat i que, per ser més exactes, hauríem de començar a dir-ne aparença. I és que encara que la poesia es fa amb paraules com ja ens va advertir Mallarmé, el poeta és molt més. És intuïció i és malestar, neguit i desig de retornar a la unicitat perduda, a l'estat primordial, a l'u que és el tot; de fondre's i confondre's en el tot per tal d'arribar a la immobilitat i el silenci. Poètica de la pobresa, com va assenyalar Sam Abrams, darerre d'aquests poemes no hi ha només la pèrdua de fe en el poder de la paraula, sinó també la pèrdua de fer en l'home, en els sentits i en la raó. Com el foc que, essent un, pren diverses formes, tal com Calvo ens recorda que diu el Katha Upanishad, és presentant-nos la part de tot que té, com el poeta aconsegueix fer llum sobre tot el tant que ens manca. Per això Fragments o Sonet fragment són poemes fets només amb versos incomplets; Vol o Lectura de Nagarjuna, amb anàfores obsessives; Descripció del món número 1, Descripció del món número 2 i Univers, amb llistes d'objectes o d'onomatopeies; Saviesa popular, amb frases fetes, i, per acabar i no posar més exemples, Document sonor enviat a la lluna o La fi dels grans relats, amb esquinços de converses. I és que, bo i creant el poeta no crea, sinó que acosta, redescobreix i il·lumina. Perquè, i ja ho sabíem, "tot resta dit, al món, des del dia primer./El poeta fa néixer les coses renascudes."
