Roger Costa-Pau
- Barcelona (1966)
- Més informació sobre l'autor
En el clos d’un vertigen
- O potser l’advers no fou tal advers; com tampoc nosaltres
- no deguérem ser cap nul·litat en la despulla.
- Perquè el temps —ja ho saps— el componen les preguntes,
- enllà del desavenç i les recances.
- Però també l’empremta d’un atzar que circumda el caminant,
- quan tempta en la planúria el sobresalt d’un desperfecte...
- Ni tu ni jo, en una revenja estricta d’ara, no haurem esperonat
- el clos pregon del vertigen.
- Com tampoc el vell desig d’un etern no ens hauria conduït
- a cap començament veraç de res.
Poema en hemisferis
I
- Retinc prest l’atansament
- d’aquest brau deler que augura
- camins d’aire en el desori
- II
- És l’estrall en una calma
- que m’ensenya el breu solstici
- en un llarg caçar de l’alba
III
- Porta lenta l’aigua d’ara
- les cremors que són l’espera
- d’un ocàs en la planura
IV
- Sento cald algun reviure
- de mirades que són l’hàlit
- d’aquest nou sentir l’espurna
- V
- Sento cald algun reviure
- que m’ensenya el breu solstici en un llarg caçar de l’alba
- És l’estrall en una calma
- d’aquest brau deler que augura camins d’aire en el desori
- Retinc prest l’atansament
- de cremors que són l’espera d’un ocàs en la planura
- Porta lenta l’aigua d’ara
- les mirades que són l’hàlit d’aquest nou sentir l’espurna
Del llambreig en l’incessant
I
- Persistia el llambreig en l’incessant;
- han caigut, després, les veles altes i la nau.
- Vagants en un clam exasperat,
- a penes hem reconegut les traces
- d’aquest nou i antic esdevenir.
- Ara el vent gras masega unes mans tènues,
- no pas la forja intàctil
- d’un estendard que ho serva tot
- en la bàssia llòbrega dels dogmes.
- Però som a bord
- i en la nit calda les aigües perpetuen
- les sals i la naixença en les paraules.
- II
- Has anat fent-te vivint,
- descalç en l’ofec i en la clivella:
- mig tremolenc o mig espurna en l’enarbrar-te,
- maldestre o per sempre més benigne,
- restablint-te en tot, endebades.
- Et venç, però, l’oblit, qualsevol pèrdua:
- l’últim recompte a la deriva.
- Fins t’apedregues, irat,
- com qui endevina defallit en l’oratge
- el desésser d’un combat inútil.
- Poemes inèdits, 2002
- © Roger Costa-Pau
