Dp!

 Ricard Creus
 
 
Barcelona (1928)
 
Més informació sobre l'autor a:
http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
 
 
(Alguns poemes d'un llibre naixent)
 
 
M’atabala
haver d’anar sempre
carregat d’insecticides
perseguint arnes
de volar dubtós
com grumoll de pols
sense destí,
haver de xeringar forats
per on bufen serradures
que alleugeren del seu pes
les belles fustes massisses
dels mobles més estimats
convertint-los en
flotants fantasmes
d’aquell món del meu passat.
M’atabala
i m’atabalo
amb el món pestilent
d’insecticides
que pretenen
perfumar i salvar
el món corcat,
quan ara ja sé,
maleït siga!,
que jo també
sóc només
un trist corc
del món que he somniat.
 
         El Perer del Corb, 14 d’agost de 2005
 
 
  
 
 
Per què no m’he de creure
que el temps existeix
si jo avui sóc més vell
que ahir i sé
que demà no existiré?
Per què no m’he de creure
que aquest món existeix
si no tinc altre somni
en què agafar-me
ni altre món que no sigui
pensat ni viscut
dins d’aquest món?
Per què l’home
s’obstina en pensar
fora del temps
i del món, si té
el cos i el pensament
ancorat dins del cos físic
d’aquest estrany cosmos
i viu i es deteriora
al ritme que ho fa
la matèria d’aquest
únic entorn que coneix?
Per què carregat
de supèrbia viu
il·lusionat amb
pensaments que sobrepassen
la vida del seu cos?
 
                   El Perer del Corb, 22 d’agost de 2005
 
 
 
 
Visc en un món de volcans,
en un  espai en el temps
on simulen condormir-se i
fingeixen paradisos idíl·lics.
No m’ho crec gens, massa passió
gira pel món. Sóc massa vell
per creure’m que hi som vinguts
per riure i fer gatzara dins la nit
i tancar els ulls a ple dia, com fan
la majoria d’infants d’avui dia.
No m’ennuvolen els ulls meravelles
bastides en fonaments de foc
roents de passions físiques o anímiques.
Em neguitegen les festes muntades
sobre fonaments febles. El temps
que segons diuen no existeix
bé ens rovella músculs i ments i ens
envelleix el rostre, i no aconseguirem pas
ni amb dietes ni retocs de maquillatge
ja mai més jovenejar entre els joves.
Ara dormen els joves i els volcans amb son suau
però retruny  el llamp en cel serè i crema els ginys
que pensàvem haver creat ben sòlids. Il·lusos
nosaltres restem solitàries figuretes de pessebre
i vaguem esperançats sobre belles crostes
de volcans aparentment difunts que dolços
i astuts alhora, s’engalanen amb anèmones blanques
i liloses cada primavera. Enlluernador parany.
 
                   El Perer del Corb, 27 d’agost de 2005
 
 
 
 
  
Quan de jove
el sexe esvalotat
s’imposa
entre les cames
inadequadament
ben a part
dels sentiments i
no trobes el camí
d’adequar-lo
i costa
de convertir-lo
en goig
i no és un goig
fins a la maduresa
quan el control
el condueix
lentament
a trobar
el punt dolç
on el sentiment
accentua
la força del sexe,
impuls a dos
que esvalota
els sentiments
fins a unir-los
al sexe i alhora
es fa dolç i boig a dos.
 
                   El Perer del Corb, 2 de novembre de 2005

 

 

                        a l’estimat amic Marc,
                        fill de la Sofia Chiaraviglio,
                        perquè tu saps molt bé
                        quan l’home pot aplicar-se
                        el mot sàpiens de cognom.
M’obsessionen els murs
que ens empresonen,
m’impressiona l’home
que és capaç d’alçar murs
insuportables per a l’home.
De vegades la vida
es fa un laberint
inacabable de murs,
murs psíquics, murs físics,
d’obra o de maneres,
tan massissos els uns
com els altres.
Murs polítics, murs anímics,
m’impressiona tant
que els alcin aquells
que ja els han patit com
aquells que semblen talment
només haver nascut per alçar-ne.
He vist bastir-ne per després
enderrocar-los i vendre'ls a trossets,
he vist construir-los
tant a orient com a occident.
Quants murs hauré
de veure encara abans
no sigui del tot lliure?
Acabaré podent-me creure que l’home
ha evolucionat tant com per poder
autoproclamar-se homo sapiens?
 
                
El Perer del Corb, 13 d’octubre de 2006
 
 
 
 
Poemes inèdits
        © Ricard Creus