Dp!


Carles Duarte
 
 
Barcelona (1959)
 
Més informació sobre l'autor a:
http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
 
 
Cinc poemes
 
 
"Hi ha una au que ella sola es refà i regenera: Fènix els assiris en diuen"
 Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 392-394

 

            Per a Cristina Peri Rossi

Niu i sepulcre,
mor i reneix, l'au Fènix,
en un bressol de branques,
enmig d'aromes denses,
brases del plor dels arbres.
 
Abans de consumir-se i recrear-se,
d'abandonar-se en un darrer crepuscle,
els ulls antics veuran el pas dels segles,
tantes nits escrivint-li a les plomes
el nom rogenc de l'alba.
 
S'enlaira enllà dels límits,
davalla per nodrir-se de resines,
ens mira resignada a persistir-se;
cansada, commoguda,
dibuixa el vol sagrat,
el cant que es dreça al cel
com si es tractés d'un himne
mentre el silenci comença a devorar-nos.
 
 
  
 
"Tot canvia, res no mor: l'esperit vagareja i va d'un lloc a l'altre, ara ocupa aquests membres, ara aquells (...). Com la cera dúctil, que rep l'empremta de noves figures, i no resta mai com era, ni conserva les mateixes formes, tot i que és ella mateixa"
 
Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 165-171
 
 
Flueix el món,
el vell riu incessant,
i l'ona impulsa l'ona.
 
El vent abraça l'illa
i els cossos es transformen.
 
Fa molts segles que prega,
delerós de prolongar el seu temps,
un home que recorda,
que invoca, temorenc, el misteri.
 
Avui, com fa segles,
el cel té ganes de ser blau;
s'hi enceguen els ulls,
incapaços d'anar més enllà de la llum,
on el temps és un gest sense fi,
on es cremen i moren els astres
i el silenci és opac.
 
La neu tornarà a caure
i el llamp de nou esquinçarà la nit
i es girarà de nou, inquiet, el rostre
de qui segles enrere feia eines de sílex.
 
Envelleixen les mans,
però el desig i l'esglai són eterns,
la mirada lliscant sobre el mar
és antiga i futura.
 
Ets algú que ha estat
i algú viurà el que vius.
 

 

"La Terra és la nostra gran mare"
 Ovidi, Les metamorfosis, llibre I, 393
 
Pols d'estrelles i somnis,
t'escau la solitud,
la llàgrima i el bes,
el fang del temps
i l'anhel incessant.
 
Mires la nit,
ressona el món
dins teu,
respira amb tu.
 
Et recorre la sang.
 
Et toquen l'aire, la llum.
 
Acarones l'escorça,
el ponent,
la pell,
la terra humida
que t'acull
i et nodreix.
 
Sents el goig d'existir,
com n'ets, de fràgil,
la saba del plaer,
la tendresa d'uns ulls,
el dolor desolat.
 
Quan va cessar el batec
al cor cansat,
en vas el cercar el ressò dins el silenci.
 
La Terra era als seus ulls,
als teus.
 
Tornes a tu,
als límits.
 
 
  
 
"Pigmalion (…) amb art meravellós va esculpir feliçment un cos d'ivori blanc i li va donar una bellesa que per naixença no pot tenir cap dona i se'n va enamorar"
 
Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 243-249
 
 
No s'extingeixen
ni el bes sense temps que ens oferíem,
ni la tendresa que ens naixia als dits,
ni l'onada dels cossos navegant-se,
ni l'aigua de les pells que s'abraçaven.
 
Resten als ulls,
a l'aire humit del vespre,
al tacte de la llum sobre els carrers,
al cel encès de lluna,
al temple del desig.
 
No s'extingeix l'anhel,
ni el cant bellíssim del teu gest.
 
Sóc jo qui m'extingeixo.

 

"Els seus llavis toquen per fi llavis veritables; la donzella sent les besades que li fa i se'n ruboritza i aixecant els seus ulls tímids a la llum va veure el cel i el seu amant alhora"
 
Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 291-295
 
 
No són les mans:
plasmen, els ulls, el cos,
Pigmalion.
 
No és l'ivori esculpit
sinó el tacte que anheles,
amb les mans
invocant altres mans.
 
Es desvetlla la pell,
reclosa dins l’esmalt;
respon al gest tendríssim
dels teus llavis.
 
Fets de somnis antics,
el llegat que es reescriu
quan mirem sense temps,
existim perquè els somnis perdurin.
 
 

 

Poemes inèdits
© Carles Duarte