Carles Duarte
- Barcelona (1959)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- Cinc poemes
- "Hi ha una au que ella sola es refà i regenera: Fènix els assiris en diuen"
- Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 392-394
Per a Cristina Peri Rossi
- Niu i sepulcre,
- mor i reneix, l'au Fènix,
- en un bressol de branques,
- enmig d'aromes denses,
- brases del plor dels arbres.
- Abans de consumir-se i recrear-se,
- d'abandonar-se en un darrer crepuscle,
- els ulls antics veuran el pas dels segles,
- tantes nits escrivint-li a les plomes
- el nom rogenc de l'alba.
- S'enlaira enllà dels límits,
- davalla per nodrir-se de resines,
- ens mira resignada a persistir-se;
- cansada, commoguda,
- dibuixa el vol sagrat,
- el cant que es dreça al cel
- com si es tractés d'un himne
- mentre el silenci comença a devorar-nos.
- "Tot canvia, res no mor: l'esperit vagareja i va d'un lloc a l'altre, ara ocupa aquests membres, ara aquells (...). Com la cera dúctil, que rep l'empremta de noves figures, i no resta mai com era, ni conserva les mateixes formes, tot i que és ella mateixa"
- Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 165-171
- Flueix el món,
- el vell riu incessant,
- i l'ona impulsa l'ona.
- El vent abraça l'illa
- i els cossos es transformen.
- Fa molts segles que prega,
- delerós de prolongar el seu temps,
- un home que recorda,
- que invoca, temorenc, el misteri.
- Avui, com fa segles,
- el cel té ganes de ser blau;
- s'hi enceguen els ulls,
- incapaços d'anar més enllà de la llum,
- on el temps és un gest sense fi,
- on es cremen i moren els astres
- i el silenci és opac.
- La neu tornarà a caure
- i el llamp de nou esquinçarà la nit
- i es girarà de nou, inquiet, el rostre
- de qui segles enrere feia eines de sílex.
- Envelleixen les mans,
- però el desig i l'esglai són eterns,
- la mirada lliscant sobre el mar
- és antiga i futura.
- Ets algú que ha estat
- i algú viurà el que vius.
- "La Terra és la nostra gran mare"
- Ovidi, Les metamorfosis, llibre I, 393
- Pols d'estrelles i somnis,
- t'escau la solitud,
- la llàgrima i el bes,
- el fang del temps
- i l'anhel incessant.
- Mires la nit,
- ressona el món
- dins teu,
- respira amb tu.
- Et recorre la sang.
- Et toquen l'aire, la llum.
- Acarones l'escorça,
- el ponent,
- la pell,
- la terra humida
- que t'acull
- i et nodreix.
- Sents el goig d'existir,
- com n'ets, de fràgil,
- la saba del plaer,
- la tendresa d'uns ulls,
- el dolor desolat.
- Quan va cessar el batec
- al cor cansat,
- en vas el cercar el ressò dins el silenci.
- La Terra era als seus ulls,
- als teus.
- Tornes a tu,
- als límits.
- "Pigmalion (…) amb art meravellós va esculpir feliçment un cos d'ivori blanc i li va donar una bellesa que per naixença no pot tenir cap dona i se'n va enamorar"
- Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 243-249
- No s'extingeixen
- ni el bes sense temps que ens oferíem,
- ni la tendresa que ens naixia als dits,
- ni l'onada dels cossos navegant-se,
- ni l'aigua de les pells que s'abraçaven.
- Resten als ulls,
- a l'aire humit del vespre,
- al tacte de la llum sobre els carrers,
- al cel encès de lluna,
- al temple del desig.
- No s'extingeix l'anhel,
- ni el cant bellíssim del teu gest.
- Sóc jo qui m'extingeixo.
- "Els seus llavis toquen per fi llavis veritables; la donzella sent les besades que li fa i se'n ruboritza i aixecant els seus ulls tímids a la llum va veure el cel i el seu amant alhora"
- Ovidi, Les metamorfosis, llibre X, 291-295
- No són les mans:
- plasmen, els ulls, el cos,
- Pigmalion.
- No és l'ivori esculpit
- sinó el tacte que anheles,
- amb les mans
- invocant altres mans.
- Es desvetlla la pell,
- reclosa dins l’esmalt;
- respon al gest tendríssim
- dels teus llavis.
- Fets de somnis antics,
- el llegat que es reescriu
- quan mirem sense temps,
- existim perquè els somnis perdurin.
- Poemes inèdits
- © Carles Duarte
