Dp!
Tot va començar, potser, amb un sol gest. El gest d’algú que, ara mateix, s’enfuig de mi. Aquest va ser l’inici; cal admetre-ho. Però l’enfilall de narracions que componen el que som no té principi ni final. Això cal admetre-ho, també.
Enmig de la llum que gairebé fregava, sud enllà, la rectilínia esquena del Tròpic de Càncer, una escampadissa de petits trossos de pedra esmicolada va lliscar per les meves mans. Durant uns segons vaig contemplar el botí: basalt i calç; pedaços d’aeròlit; restes blanquinoses de fòssils ignorats. Després, obrint el palmell, vaig deixar caure aquella almosta damunt l’aspre superfície del desert. Era la tercera vegada que ho feia. M’hi encegava.
Les explosions de l’obra esventraven un rocam que, impàvid i silent, romania en repòs des de feia milions d’anys. En aquell moment vaig sentir, un cop més, el plaer de la destrucció. O potser la possibilitat d’esmicolar tot allò que abans tenia una aparença sòlida. Les realitats inèdites... Llavors encara no sabia quina possibilitat m’atreia més: si la vida o la mort; si l’harmonia o el desordre; si el caos o la regularitat.