Dp!

 

Eduard Escoffet
 
 
Cadaqués (1977)
 
 
Més informació sobre l'autor a:
 
http://propost.org/escoffet
http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp
http://www.barcelonareview.com/13/c_ee.htm
http://www.barcelonareview.com/14/c_ee.htm
http://www.sfd.at/akademie/db/escoffet/uebung/

 

Poemes en lletra i poemes en mp3

 

hi ha la dona que t'escolta i hi ha l'altra.
hi ha la dona que, amb la nit, esmussa la lluna i te la trobes, i hi ha l'altra.
hi ha la dona que veus
i l'altra. i la que voldries veure…i l'altra.
hi ha la dona a qui voldries soterrar la pensa
o enfarinar-la amb teus desideris i l'altra.
hi ha la dona, et sembla recordar, que et va fer perdre
el món de vista i hi ha l'altra. també
hi ha la dona que te la fa oblidar i l'altra, que també.
hi ha la dona i el vent, a lloure, que són parla
i són paraules i un somni que camina. I fuig. I l'altra.
hi ha la dona que voldries conèixer i l'altra.
hi ha l'altra i la dona que no recordes.
hi ha la dona i l'altra que voldries oblidar.
hi ha la dona, talment la creu,
que et fa canviar de rumb, potser de vorera,
i hi ha l'altra. hi ha la dona sense ulls, que són
les bótes de vi de la fosca d'un veler que
ha acabat amb el mar i t'ha dit que de sirenes
no n'ha vist. l'altra tampoc. i hi ha la dona
que cridarà que no ha tocat el foc,
que duia els ulls tapats i hi ha l'altra
a qui has tapat els ulls i també estàs tu
amb els ulls arrencats de socarrel entre el mirall
i la llum del sol. hi ha la dona que remuga
i hi ha l'altra. hi ha la dona que estén la roba
o bé disposa la fragilitat del món i hi ha l'altra.
hi ha la dona, feta carn, que és en la llum i és en la fosca
i hi ha l'altra, en la fosca i en la llum.
hi ha la dona i el sexe. també, el sexe. i l'altra.

(1998)

--

(et) parlo (849 kb) (2001)

www.propost.org/textus/(et)parlo.mp3

--

totes les coses tenen el seu nom
i cada nom és una ombra:
40 graus i un desig que tentineja
i, al capdavall, s’apaga. tot es demostra amb fets.
te'ls demanaran a cada cantonada, els fets,
i correcuita treuràs alguna escorrialla
de la butxaca dels pantalons. els fets,
sempre els fets, i jo no he tingut res més
que el bleix o, potser, a tot estirar,
la solitud. no els he cercat mai, els fets.
tu sempre me'ls demanaves:
– ni els noms encerto ara mateix.
sóc capaç de ser un riu i no tindré
mai la cara molla: només suor. l'ombra
i el desig que s'apaga. de vegades, el ferit
mor mentre el duen a l'hospital i ja
no hi poden fer res. fins l'ombra
mostra el seu somriure inútil.
cares llargues i 40 graus que també
et buiden i et retornen a la terra.
al fons de tot. on no hi ha noms.

(1998)

--

no fer res, i com a màxim afaitar-se:
mirar-se al mirall i no deixar que
els pèls surtin massa de la cara.
es tracta, no com una fulla
i sí com una pedra, de no bellugar-se
gaire. ni ser bellugat. i així potser
no ensopegarem amb l'exigència
o no ens pesaran les pedres.
com a mínim, provar de no cansar-nos
entre pas i pas. lent. molt lent.

(2000)

--

"com camina" (945 kb), 2000

www.propost.org/textus/com_camina.mp3

--

"coses", diu ell.
i ell diu que els seus cabells
són un mar.
i ell diu que no troba sempre
allò que busca; que el calaix
és un passadís molt llarg,
i ell amb prou feines
n'albira la fosca del final.
i ell diu que les portes són obertes;
que cal ser un riu, implacable,
que busca.
i ell diu que se sent com el sol
quan ateny les muntanyes:
una mena de ser i quasi no ser,
potser més: deixar de ser.
i ell diu que al final
de la muntanya hi ha un retorn,
un altre camí: una vall.
i ell diu -no sap què dir-
que sí, que té raó.
i ell diu que és un sol,
no a les muntanyes, sinó al mar,
i que neix, neix.
i ell li respon que no ho entén,
que se sent, però, en la llum.
i ell li diu "en la fosca ho entendràs".
i ell hi accedeix, i li lliura
sa fosca, perquè hi entri,
delicadament, implacable.
i ell diu que els seus cabells,
que les seves mans, la seva pell.
i ell diu poca cosa més.
i ell fa la resta. i ell també.

(2000)

--

tanco la porta
i em miro al mirall.
veig l'home escapçat
i em toca l'home escapçat.
veig les cartes i els mapes
i em toquen les cartes i els mapes.
veig el fum
i em toca el fum.
veig l'infant
i em clavo una agulla.
veig el balbuceig
i em toca el balbuceig.
veig l'ombra
i em toca un cos.
veig el gos que fuig
i em toca, en un segon, que fuig, el gos.
veig la guerra –la porta tancada–
i la guerra no em toca.
veig el forat
i em toca el forat.
veig el fang
i em toca el fang.
veig el sexe
i la porta, oberta
de cos a cos.
veig el fum que s'escola
i em toca el fum que s'escola.
em veig a mi i em toco.

(2000)

 

--

"policia" (1.884 kb). Conversa de dos vigilants nocturns, a partir de Koltès, 2002

www.propost.org/textus/policia.mp3

--

de les bèsties
l'única paraula, que repeteixo,
que afono:
i de les bèsties en tinc
el delit i el dolor.
la sort del pària:
la paraula ressegueix
les fronteres de la pell.
l'única frontera.

(2001)

--

depressió però no tan profunda
la vida amarga
la mirada amarga
la sala amarga
l’amarga fosca
la posició amarga
el temps amarga
l’estona amarga
avui ha trucat la marga
la sensació amarga
l’amarga amargura
l’ametlla amarganta
la cada cop menys vida i més amarga vida amarga
la solitud amarga
i jo que emmudeixo amarga
entotsolant-me amarga
l’amarga fosca
no faig res, i amarga
etcètera


--


"blau" (2.453 kb). Text encarregat pel Goethe Institut, 2001

www.propost.org/textus/blau.mp3



Poemes inèdits, 1998-2002
© Eduard Escoffet