Núria Esponellà
Núria Esponellà (Celrà, 1959) ha publicat tres llibres de poesia: Un vent, una mar; Quadern d'Empúries i La mirada de la gavina. Ha guanyat el premi Ciutat d'Olot de poesia, el Mercè Bayona i El Goleta i Bergantí. L'any 1998 va iniciar, amb una gran empenta, la seva obra narrativa. Fins al moment ha publicat Gran cafè, Un moment a la vida i El mateix vell amor. La seva poesia parteix d'una elegància lírica que afronta grans qüestions i les moldeja en forma de versos punyents i inoblidables. La reflexió sobre el pas del temps i la posició de la poetessa davant el món hi són sempre present. Núria Esponellà no es dedica tant a respondre preguntes com a formular-les. I, en fer-ho, sovint hi trobem l'expressió versificada d'una gran paradoxa.
- Pregunta
- ¿Qui se'n va endur quaderns, llibres, maletes,
- i els va deposar al fons, sense cap mirament,
- del guarda-roba de l'escepticisme?
- ¿Quina mà fugitiva va vinclar l'esperança
- en l'aire espès d'algun no-res difòs?
- Quin àngel negre ens vetlla amb ales blanques?
- Per quina magnitud d'ignorància vivim,
- esclaus de la il·lusió de l'existència?
- ¿Qui ens ha raptat el cor amb arguments?
- A quin altre cretí permetrem ser nosaltres?
- ¿Fins quan naufragarem en l'oceà de vida
- d'un cos balder que calça el vint-i-tres
- i encara no és capaç de saber on camina?
- Per què entelem la vista al vol de l'esparver?
- Qui pensem que ha de fer-nos la bugada dels somnis?
- Quan buscarem endins allò que cerquem fora?
- ¿Amb quin esforç no trobarem oxigen
- que revifi i esclati, esfondri, abrusi, frisi?
- ¿Amb quin esforç no esgratinyem poesia
- amb les ungles primíssimes del cor
- amb les arrels dels ulls, a la boca invisible
- de l'esperit que parla a les orelles
- dels sord-muts que ara som?
- Què ens porta des l'inici de la vida?
- Què ens ha dut fins al pont de corda i fusta?
- Una infantesa pura, un joc astut?
- La pulsió de l'instant? L’ardidesa del sexe?
- Algun desig incaut, potser infeliç?
- Què ens fa delir existint si no alguna innocència?
- Què ens farà madurar a les branques del món?
- Monòleg
- Parlo de Tu des del rodal del got
- i el traç de fum d'un pensament que sura
- damunt l'estol de cadires inútils
- i estén les ales fredes
- que ha manllevat al cambrer vell dels somnis.
- Parlo de Tu i alhora em reconec
- sense altre nord que el sud desconegut.
- Transcric la veu que xiuxiueges fluix,
- cap dins de mi, com si no et sorprengués
- que coixegi de mans i el cor se m'encartroni
- vençut de gravetat, de cansament.
- Parlo de tu, descalça d'altre so
- que una ària bella que es canta en silenci
- cap l'endins mediat, sense ressentiment,
- plena d'aquella fe que hem malgastat
- a l'escola sinistra de les expectatives.
- Parlo de tu al voraviu del cor
- amb rodals d'humitat d'amor i esperança.
- He vagat anys i vides com un pària,
- escapant-me de mi per retornar-me amb Tu,
- esperant que Tu parlis, i m'adono
- que fora de la flama esmorteïda
- que em crema a dins -i on Tu ets- no existeixo:
- Jo sóc la veu que parles. Jo, la flama.
- ..................
- Carta dins una ampolla de vidre
- T'escric perquè no pensis a respondre'm
- que has estimat intensament com jo,
- sense deixar-ne rastre ni constància,
- sense donar-ne fe als que hem inscrit
- dins el vers solt que trena d'algun poema.
- T'escric en el silenci del jo a tu,
- que parla d'un amor desarrelat
- de cap record que no naufraga en l'aigua,
- de cap oblit, perquè hi retorna sempre.
- .................
- Oblit
- Ens delem per delir la vida imaginària
- i deixem que la faula del destí
- ens guiï pels camins que ja hem traçat
- sense saber que som els únics dibuixants
- de la nostra existència; i fins i tot l'oblit.
- Poemes inèdits, 2001
- © Núria Esponellà
