Dp!
¿El temps, deia la Vera? El temps i els anys com anells concèntrics, succeint-se en la pell de la gran ciutat que la Rosa descobria amb ulls encuriosits. El 1800, Londres era un petit anell estès entre Hyde Park i la Torre. Al sud, unes quantes cases apuntaven directament al camp. En direcció nord, Regent’s Park era una frontera que permetia accedir a les viles de Camden i Hampstead. Llavors la casa de George Allison encara no existia, ni tampoc s’havien erigit els grans suburbis amb fileres de cases que ocupaven les antigues pastures i els bruguerars.
La ciutat, a poc a poc, es va empassar els pobles pròxims, engolint esglésies i horts, cases i jardins. Fam de créixer... Engreixada en cercles voraços, l’urbs ho devorà tot i s’expandí cap als meandres del Tàmesi —antics terrenys de caça per a senyors ociosos— i les viles de Richmond, Kingston i Kew.
L’any 1939, així doncs, les coses havien canviat força a Londres. La ciutat era la més important del món, s’enriquia amb les matèries primes d’ultramar i capitalitzava bona part del trànsit marítim del país. Per adquirir saviesa calia conèixer la capital: els instituts, les acadèmies, els museus, les biblioteques... Tots els edificis que organitzaven, classificaven i distribuïen bona part dels coneixements del seu temps: empeltant-se en els cervells del món, traçant mapes a través dels oceans, publicant gruixuts volums sobre qualsevol matèria imaginable o encuriosint-se pel so d’un clavicèmbal situat en un remot indret de Pomerània. Tot allò —la distribució dels batecs que fumejaven en l’excitació mundana de la ciutat— va descobrir-ho la Rosa durant els primers dies d’estada: caminant entre els formigueigs apàtics i els advertiments dels wardens que recordaven, amb veu monòtona, les mesures de seguretat que calia adoptar per si els alemanys llançaven, un bon dia, un gas letal o un gavadal de bombes.