Xavier Farré
- L'Espluga de Francolí (1971)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- Sis poemes inèdits
- Silenci rere les finestres, només algun tren
- amb el seu xiulet, com el crit d'un infant,
- t'arriba. Per anunciar-te la multiplicació
- del silenci. Per sumir-te en els pensaments.
- La tv emet imatges mudes. Una realitat
- fingida, unes boques que es mouen a destemps.
- El llum a l'habitació ageganta les ombres
- de les meves mans buscant-te arreu.
- Les passes, en el trajecte del bany al llit,
- ressonen com campanes en una plaça buida.
- Totes busquen el seu camí. I els peus el saben.
- Poder arribar fins a la línia del teu cos.
- Silenci rere les finestres, imatges mudes,
- un xiulet, unes boques obertes, unes passes,
- unes campanes, un llum, una plaça, un crit:
- m'omplo fins a vessar en la teva presència.
- ------
S'ha instal·lat el sol, amo i senyor de latituds
on m'ha dut la recerca, l'alteritat que descobreixo
en mi mateix, en tu que ets l'altre i que també
ets jo. I el sol regna fins a altes hores, se'm fa estrany
veure el dia tan llarg, ara que abandono el nord
per trobar un altre nord, el meu. La geografia
no s'apodera de la meva ment, en mi, el nord,
el sud, són conceptes relatius. I una expressió
feta, com trobar el meu nord, només és valida
en la creació d'un vers. Per donar sentit al llenguatge
que heretem. O per fer marrada en el poema,
que començava amb unes expectatives diferents.
Sí, s'ha instal·lat el sol, com tornem a començar,
amb el llenguatge, amb una sensació, amb un sol
que regna i s'apodera d'aquests terrenys. Els ocells
s'uneixen en aquest domini. Canten esbojarrats,
com si aquesta fos la primera primavera. El temps,
per a ells, és un concepte tan relatiu com per a mi
la geografia. O potser també el temps. Recordo
altres primaveres, però cada cop són noves,
renéixer és oblidar, fer tabula rasa, endinsar-se
en noves experiències. Com aquesta del sol,
que encega la visió, que enlluerna els objectes
i tot sembla que tingui una pàtina vidriosa
on pots relliscar a cada pas. Perquè renéixer
és també aprendre a caminar de nou. Aprendre
un altre cop a agafar les paraules, les més senzilles,
per atorgar-les el seu significat primigeni, modificat,
oblidat, per tants i tants poemes, per una tradició
que pesa, acumula i multiplica i explota els significats.
Per tant, començo de nou, m'emmirallo en tu,
en les teves paraules, en les paraules d'altri,
en el sol, en els ocells, en la teva alteritat, quan ets
al llit i la teva pell m'embriaga en els raigs de sol.
-----------
Finals d'abril, el sol surt i reescalfa
els carrers durant el dia, però en passar a l'ombra
s'esdevé com una transformació. Baixa de cop
la temperatura, com si allí no hagués arribat
mai la despesa dels graus – obagues en la ciutat
que amaguen els records de l'hivern – i et falta
la jaqueta, l'escalfor d'una nova pell, del teu cos.
En la meva obaga del pensament que et busca
com a les palpentes. El record crea la teva figura,
la modela com si fos un escultor que treballa
amb l'aire, la imaginació que es connecta
en la recerca dels plecs, de qualsevol racó
on poder gravar, encara que sigui per un instant,
la teva mirada abocada en el telescopi
dels meus ulls. Ells també et busquen als carrers
mig enlluernats, mig enfosquits, com un gran
tauler d'escacs on només em queda un peó
per arribar a fer reina. I no hi ha res més.
L'esperança de poder atènyer el moviment
decisiu. I és així com ens movem, a les palpentes,
en els canvis, en la contradicció del fred i la calor,
en un immens tauler d'escacs en què mans invisibles
ens dirigeixen en una partida poc calculada.
I és així com jo intento crear la teva imatge,
saltant d'una casella a una altra. En línia recta.
Hi arribaré. Només falta un moviment. El vers.
Ombres
El llum a l'escriptori és tènue. Només
projecta ombres en els objectes a penes
vistos. Els diccionaris, joiers empolsegats
que amaguen sentits encara no descoberts.
Els bolígrafs, que mai no acabaran
d'escriure el que els queda de vida,
en la tinta que s'assecarà abans no tinguin
temps de formular cap desig en el paper.
La resta queda en la penombra, els sofàs
que potser ja no recorden el pes dels cossos.
L'armari, privat de pensaments, amb maletes
buides. Records de molts viatges i de promeses
que encara han d'arribar. El sostre alt, ningú
no ha pensat a rebaixar-lo S'hi escola el fred
i no et deixa cap engruna d'escalfor. És allí
on les ombres es persegueixen sense atrapar-se.
I l'ordinador, l'únic que queda il·luminat,
les tecles amb què omplo la blanca pantalla.
No, no tinc els dits negres de tinta, ja no.
Als dits només queden les pulsacions, els cops
que repercuteixen en la buidor, un record
de carícies, de punts que arriben fins a un cos.
Els dits ja no s'embruten de tinta per escriure
un poema, sinó d'ombres. Les de la teva absència.
Moviment
- Ha plogut amb força tota la nit.
- El soroll de les gotes en xocar
- ha desvetllat els somnis que es perdien
- en rierols d'una aigua massa neta.
- Avall l'aigua i els somnis. Contrapunt
- d'una existència que s'ha aturat
- en un temps que l'acaba definint.
- Com un metrònom en un moble antic.
- Les hores que no marquen el compàs
- se succeeixen, primer com germanes
- de dol, i tot seguit com busques mortes.
- S'alça el matí, ni un rastre de la pluja.
- Els carrers secs, i el sol que resplendeix
- quan el reflex atrapa el bronze ple
- de verd dels sostres. Tan sols un insecte
- pot adaptar-se a aquests canvis constants.
- Així comença un altre dia, clar,
- net, resplendent, fugaç com una estrella
- que abans que puguis formular un desig
- desapareix en la combustió.
- Un sol instant, la curvatura ràpida
- per endur-se els segons. La llum que tanca
- un camí desaprès en la foscor.
- La pluja, el sol n'esborren els senyals.
- El dia s'ha entristit, la pluja marca el compàs
- de les línies negres com en un pentagrama.
- Un pentagrama buit de notes, no hi ha blanques,
- ni negres, corxeres, semicorxeres, fuses, semifuses,
- bemolls que donin el sentiment trist que t'acompanya.
- Només hi ha aquestes paraules en el dia, gris
- com els coloms que ni s'acosten a la finestra.
- No tenen restes de menjar enlloc, només aigua.
- Les gotes que llisquen pel vidre. Creen
- el nou llenguatge on és difícil trobar recer.
- A tot dónes sentit. A tot. A les línies del pentagrama
- del dia, enmig de raigs esporuguits. La il·luminació
- fugaç. Un instant com una semicorxera perduda
- en el vidre. Veus com baixen les gotes, lentes.
- Lent és el record. El record de tu.
- Esvanint-se.
- Una semicorxera.
Poemes inèdits © Xavier Farré
