La forma al servei del contingut
- Bartomeu Fiol
Pot semblar un joc de paraules i és més que un joc de paraules: de cada vegada més, avui ens agrada, més que la poesia feta amb coneixement, la poesia feta amb coneixements i, en definitiva, la poesia com una tasca cognitiva, la poesia feta amb fam i set de coneixement (el prologuista, D. Sam Abrams, té tota la raó quan assenyala que l'autor «es tracta d'un escriptor lliure, exigent amb si mateix i profundament assedegat»). La qual cosa no vol dir, en absolut, que la parenta pobra —sobretot de lectors— pugui ser confegida esbojarradament, a la babalà o de qualsevol manera. El fet que la poesia sigui un gènere eminentment oral obliga a qui vol conrar–lo a escandir–lo adequadament, amb eficàcia —i sols és eficaç aquell discurs que, de totes totes, queda i, una i altra vegada, ens demana o fins i tot ens exigeix la seva relectura.
Conseqüentment, com ho diu l'autor en el seu epíleg: «La poesia té tot el dret d'esmentar o incloure, de manera més o menys explícita, arts i parcel·les de coneixement tan diverses com la filosofia, la pintura, la història, la física, la teologia, la biologia, la música, la climatologia o els llenguatges de programació (per esmentar–ne, tan sols, unes quantes»).
Estic parlant d'un llibre que serà una fita, El buit i la medusa de Lluís Calvo. Es tracta d'un recull que va obtenir el Premi Jocs Florals de Barcelona 2002, i que ja havia quedat finalista en l'anterior convocatòria del Carles Riba, que acaba de ser publicat en la col·lecció Els Llibres de l'Óssa Menor i que ve a confirmar —després de llibres tan notables, darrerament, com Diàlegs de Jaume Bosquet, Trànsit entre dos vols d'Anna Aguilar–Amat, Mula morta de Sebastià Alzamora i La revolució silenciosa d'Hèctor Bofill (els he citat per ordre d'aparició i segur que algun altre m'ha passat per malla)— que finalment estam sortint del deixant massa allargassat del neonoucentisme que no ha gosat pregonar el seu nom i entram en un nou temps en el qual la fam de coneixement o d'un major coneixement —ara en el sentit més estrictament filosòfic— (o d'una menor ignorància) es va imposant part damunt la predilecció per produir bellesa; una nova època en la qual la parenta pobra és concebuda essencialment com una activitat cognoscitiva més que no com a creadora d'uns artefactes bells que en deim poemes. Aquest canvi, sens dubte, s'ha estat covant durant molts d'anys però ara no es tracta de redreçar cap cànon ans de donar la benvinguda com cal a El buit i la medusa, un senyor llibre que els canons de Montjuïc, si encara fossin operatius, haurien d'haver honorat amb les seves salves més sonores.
El que s'està produint, en definitiva, és un decidit increment en la valoració dels continguts, enfront de la tradicional tirada cap als valors formals. O, si volen, —perquè en absolut es tracta de prescindir de res— posar les formes totalment al servei dels continguts, o en la major mesura que això sigui possible —però sense oblidar tampoc les insurgències o insurreccions ocasionals que es donen dins el discurs que fan que no sempre digui el que el poeta vol. Aquesta és una de les contribucions fonamentals que trobam en El buit i la medusa de Lluís Calvo. L'altra gran contribució és la consideració abrandada i insistent que reben els dos plantejaments bàsics del pensament oriental —el buit o l'obert de la realitat o de l'Univers i la condició del tot antiheroica i més aviat dispersa dels jos (ben en plural) de l'individu—, plantejaments que, de cada vegada, reben més atenció també a Occident.
A aquestes consideracions correspon exactament —per molt que de primer pugui sonar estrany— el títol d'El buit i la medusa. Tanmateix, aquesta contribució de tant de pes filosòfic, no converteix el volum en cap text abstrús o en cap exposició abstracta. De fet, la narrativitat és una altra de les característiques de bona part dels seus poemes. Per exemple, en el seu Auguri al restaurant xinès, en el qual ens conta: «Un restaurant xinès, / de vermellosa porta, / que ens mena, entre lleons, dins el llampec / d'un taulell carregat de plats i notes. / Allà, impertorbable, un home prim / introdueix comandes dins d'un ordinador: / porc agredolç, rotllets de primavera, / vedella amb salsa d'ostres i Wun–Tun». Tot, per acabar parlant de la taula que li assignen, «al costat del gran Buda. // El primer que parlà, / amb silencis roents, d'un jo il·lusori».
En definitiva, poemes com Awenda, Opeongo Lake, Xat, Poètica inservible, El Oued revisitat, El comte i el mesurador, Gran velocitat, Deformitats («També nosaltres / ... / sovint apareixem més grans o més petits / d'allò que, en realitat, ens correspon») i Meduses («El cicle, així, s'haurà complert del tot: / nedar, romandre immòbil, / aferrar–se a la pedra o refluir».), són textos memorables que contribueixen poderosament a la nova tradició que començam. Cal llegir El buit i la medusa i treure's el barret. I caldrà també seguir amb la major atenció les futures contribucions de Lluís Calvo.
