Dp!

 

La parenta pobra investigadora de Lluís Calvo

Bartomeu Fiol

 

Maurice Blanchot comença el seu conegut assaig L’espace littéraire tot apuntant que: “Sembla que aprenem qualque cosa sobre l’art quan experimentam o constatam el que voldria designar el mot solitud”. Podem deduir, d’això, que és la qualitat de l’art el que determina la seva soledat, el seu aïllament. I sembla que aquesta deducció ha de ser correcta des del moment que, per quedar –i si no queda (encara que sols sigui en la memòria, en el cas extrem de les instal·lacions) no hi ha realment obra d’art- és del tot imprescindible una certa qualitat, una claritas. Però tal vegada també és cert que en l’obra d’art –fins i tot quan no està clar si passarà de ser un intent- hi ha també una altra soledat, que podríem dir prèvia, que prové de la solitud de l’autor. Aquesta soledat de l’autor sens dubte és major quan aquest es proposa investigar, experimentar, fer proves. Per descomptat, l’autor en té tot el dret del món, a fer totes les proves que vulgui, a investigar el que pot esser objecte d’algun major coneixement, per molt que se li resisteixi. Tanmateix, ha de ser conscient que aquest legítim propòsit seu afegirà dificultat a la recepció dels seus resultats.

En el cas de la parenta pobra, si tenim en compte que la seva recepció mai no és fàcil, per un cúmul de raons: per la densitat del seu llenguatge, per la necessitat que cada practicant es faci el seu propi idiolecte, perquè la sensibilitat dels fets que percep no és un fenomen universal, en definitiva per exigir sempre una certa adaptació del lector o de l’oient -fins al punt que l’autor pot estar tan avesat a la incomprensió més sulla i pelada que quan, molt esporàdicament, ben rares vegades, se’n temi que algun dictum seu ha estat copsat, més aviat se’n meravelli de la feta-, cal concloure que aquesta dificultat afegida –la de posar-se a investigar en pla experimental- no pot més que fer més difícil encara una lectura o recepció que, de per si, ja ho és prou, de difícil. Podríem dir que una parenta pobra investigadora gairebé automàticament esdevé més pobra. Perquè, en darrer o primer terme, el qualificatiu de pobra es justifica sobretot o especialment en funció de la dificultat de la seva recepció.

 

L’autor, com a literat, ja hem dit que, sens dubte, té dret a fer tots els experiments que vulgui. Però tal vegada ja no està tan clar si el poeta –com a torsimany, com a profeta- té el mateix dret. De fet, al seu temps, al poeta podem exigir també la pràctica del silenci. En certa manera, que es dediqui a fer proves no té gaire sentit. El poeta ha de jugar a tot o res: si escolta el Verb ha de parlar i si no el sent ha de callar, més val que calli. La parenta pobra o la parenta rica no es pot practicar a mitges. Rilke ens ho recorda: “Cantar en veritat és un altre buf. / Un buf a l’entorn de res. Un vol en Déu. El vent”. És clar que l’expressió “un buf a l’entorn de res” pot esser interpretada com una perfecta justificació de la parenta pobra experimental. Per altra banda Maurice Blanchot assigna a Kafka la frase següent: “No puc escriure més que si la mort escriu en mi, fa de mi el punt buit on s’afirma l’impersonal”. I també és ver que Blanchot igualment ens recorda aquests dos versos de Rilke: “No hi ha cap cosa dins la qual jo no em trobi, / no és sols la meva veu la que canta: tot ressona”. I encara ens deixa dit, amb més modèstia tal vegada: “Si l’artista, dins les coses, cerca les coses <<belles>>, aleshores traeix l’ésser, traeix l’art”.

 

Totes aquestes reflexions han estat provocades per la lectura de La tirania del discurs, el darrer llibre de Lluís Calvo –un autor l’escriptura del qual cal seguir-, que acaba d’aparèixer dins la col·lecció Els llibres de la Suda, de Pagès editors, de Lleida, col·lecció que ja va pel número 68. Un llibre on se’ns diu o se’ns recorda: “De tots els verbs presumptuosos, crear n’és el primer: / més aviat caldria dir, amb justesa, / recol·lectar, augurar o entreveure”. I també: “Podríem dir, llavors, / que jo no escric aquests mots, / sinó que són ells, irremissiblement, els qui m’escriuen. / O que, en un cert sentit, res no s’acaba / sinó que actualitza, insomne, la idea de la fi. / D’aquí que fóra convenient rebutjar la signatura / o, altrament, la identitat. Ja que ben sabut és, aquí i arreu, que l’egolatria / és l’herència dels inferns”. El que també ens recorda un altre dictat de Blanchot del mateix llibre: “Nous n’écrivons pas selon ce que nous sommes; nous sommes selon ce que nous écrivons”. I és que els poetes de debò, contra el que pugui parèixer, no van cadascú a la seva. El que ens mostren –les seves epifanies, que deia Joyce- fa paret entre si. Els poetes són ben coherents.

 

Sens dubte, La tirania del discurs no és un llibre fàcil. Cap repte no ho és. Però els reptes no s’han de defugir. Gairebé diria que s’han de cercar. Com en el cas present. D’alguna manera, la soledat de l’obra d’art arriba a veure’s superada.