No s’ha dit tot
Bartomeu Fiol
Sense menysprear cap tradició, cal insistir i deixar-ho ben clar i fortament reblat: no s’ha dit tot. Si ja s’hagués dit tot –com pretenen alguns- l’escriptura s’hauria convertit en un joc merament formal. Els continguts, els missatges i els mites s’haurien exhaurit; ara ja sols estaria a l’abast de l’escriptor jugar amb noves formes, provar de fer nous muntatges condemnats a desaparèixer ben aviat, insistir en les formalitats més subjectives i anàrquiques. Perquè sols resultaria esser un autor formal aquell que es perdés i retrobés en noves cadenes de text. En tant que l’arbitrarietat no pot tenir fi, lliure’ns, doncs, a l’arbitrarietat; no direm res nou però continuarem dient (encara que sigui el mateix que ja havíem dit o que ja s’havia dit). Al cap i a la fi, ens enfrontam amb una nova tradició, la de sostenir que ja s’ha dit tot. Molts hi ha quedat ben enganxats en aquesta falsedat. Cal desempaguellar-se’n, si encara és possible. Perquè, en definitiva, com queda denunciat en el darrer poema d’Al ras, el darrer poemari de Lluís Calvo –que acaba de publicar perifèric edicions-, “Afirmar que ja s’ha dit tot / és una manera, perillosa, de parlar”. Com també se’ns recorda: “la feina del poeta és capturar / la fluència de les coses. / És a dir: reanimar. / O oferir els primers auxilis a una realitat atropellada”. I cal distinguir la fluència de les coses de la fluència de les formes; i –sobretot- de la verborrea, que no pot salvar mai cap escriptor ni –encara manco- cap lector.
Sols la fam de més veritat, de més coneixement –i el convenciment que no està tot dit i que, fins i tot, és ben possible que el més important, d’alguna manera, encara estigui per dir- pot permetre a un practicant de la parenta rica/pobra continuar en el tall, continuar alçant la veu, cabota. Al ras, de Lluís Calvo, n’és un complex exercici, de cara al futur, totalment abocat a un futur que ens compromet i ens implica del tot. Perquè tot poeta ha de tenir qualque cosa de profeta. En base de sols melangia i elegia, en base de sols lirisme, no anam enlloc. Al ras, de Lluís Calvo, és un llibre molt exigent, amb el futur i, certament, també amb el lector. Però l’esforç mereix bé la pena. Justament perquè la seva recepció, la seva progressiva assimilació, exigirà molta reiterada lectura, tornar-hi una i altra vegada. I desconfieu dels llibres d’una sola lectura, dels llibres que basta una sola lectura per a dominar el seu contingut, el seu propòsit. Naturalment, això suposa que aquest article no pot esser més que una invitació al lector, no cap explicació o exposició magistral que faciliti la seva personal comesa. Tant de bo que aquesta invitació pogués esser acceptada. Malgrat “El lloc del poeta és la ruïna”, com proclama el primer vers del primer poema de Al ras.
Em serà permès de recomanar especialment una sèrie de poemes, més aviat llargs, com Les fogueres de Sant Joan, La volta al món en vuitanta versos i Curtcircuits, que és el títol del ja esmentat darrer poema del recull; com, igualment A parts iguals, Grand Anse, Cataclisme i El viatge de Chihiro. En Les fogueres de sant Joan, la veu protagonista del poema –que tot fa pensar que és la del mateix Lluís Calvo- recorda que, en època de dificultats, en la seva infància, la seva mare es dedicava a pintar exercits i més exercits de soldadets de plàstic “per treure un sobresou”. Aquest poderós record d’una escena domèstica habitual, dóna pas a una reflexió punyent sobre la incompletesa de la condició humana, que es concreta en els cinc versos següents: “Així talment nosaltres: / éssers incomplets / a qui algú oblidà / de pintar una part del cos / o un bocí, escapçat, de l’ànima”. La veritat és que la lectura de l’estrofa en qüestió ha estat per mi un vertader clímax per la força de la situació o de la realitat que expressa amb tanta eficàcia.
Per descomptat, arreu hi trobareu versos poderosos, com, a La volta del món en vuitanta versos: “La mar acoltellant els ulls, la pols, la calç”. “¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?”. “I el poema equival a reconèixer / que el seny és, sempre, lliscadís”. També us haureu d’enfrontar amb plantejaments molt distants, sinó fortament contraposats. Ens sobta, per exemple, comparar la darrera estrofa de El viatge de Chihiro amb una altra estrofa de Curtcircuits. La primera diu: “Tot allò pensable és inconsistent, / digué la veu, / temps ha. / I el tren, ple de boira, enllaça tots els móns, / recordant-nos, fumós, / que en néixer vam baixar / en una estació errònia”. Mentre que la segona afirma: “Ningú pot deixar de pensar el món / fins i tot en negar-lo. / El poema no és l’el·lipsi de la realitat, sinó la seva conclusió. / Però també el poema, al capdavall, és un artefacte il·lusori”. Al ras, de Lluís Calvo, ens obliga a fer una bona esteranyinada. I això, sens dubte, és d’allò més sa i convenient. Ens que ens faci topar amb alguns dels nostres límits.
(9/6/2007)
