Dp!
- Alguns poemes inèdits
Llegiu-ne poemes cibernètics a la pàgina Epímone, creada conjuntament amb Pedro Valdeolmillos.
Llegiu el Manifest poètic de Sovelles
Abissal
- L’arc de les cames és un meridià
- per on passegen llops i hienes
- amb la fam dels captius endormiscats.
- Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
- damunt l’estesa tèbia de les hores.
- Però de la terra vas al mar:
- no és la finestra, només, sinó una remor
- que ve de fora. Quarts de quatre.
- Surts del cos i ets un nàufrag,
- xarrupes l’última aigua que et queda,
- devores l’últim fruit de la passió.
- Un mirall tacat, el llit desfet,
- les teves sabatilles com un objecte mil·lenari.
- Ens hem tret la careta i els actors
- que vam ser es miren, absorts,
- per retrobar una nuesa de marees baixes.
- És aquest oceà el que voldria:
- deixes el teu cap sobre el meu pit
- i escoltes sons llunyans. I no dius
- que allò que sents és ara aspre, ronc,
- que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.
- Anestèsia
- Tornar al món després de la inconsciència
- –lluny dels coltells i els amputats etílics–
- equival a afluir al regne dels nounats.
- En despertar, set rostres de bandit
- et miren, complaguts, mentre el llum del quiròfan
- fa caure les mordasses i empeny els mots eteris:
- tranquil, tot ha anat bé. Vet aquí, rutilant,
- l’estranyesa de caure: els ulls badats, la llum,
- les hores com mil·lennis que es reobren
- per eludir les ombres. Però ara exultes, foll,
- i en renéixer escampes frases èbries.
- Dins els narius nafrats, per llevar l’hemorràgia,
- l’home verd t’hi ha deixat una engruna de coca:
- una festa imprevista, un flaix sobtat
- que, lluny dels teus edens, et fa risible.
- Pels passadissos freds ets l’Ecce Homo
- més encès i pletòric. I cada esclat d’eufòria,
- cada acudit llançat amb èmfasi narcòtic,
- topa amb els rostres buits dels infermers.
- El retorn és sever: avall, avall, vers l’ombra.
- Així el dolor esprem, captiu, la fam del somni.
- La vida és una sala freda i buida
- on sols t’espera, anònim, un senyal
- que cau per degollar el porc que engreixa.
- Gota a gota, escorxant-te, la veritat s’imposa.
- I hauries de saber-la: aquí, en aquest món,
- baldufa absent que gira sense fre,
- ningú esdevé feliç pel fet de néixer.
- Constel·lacions
- La nit titil·la amb llavis de mercuri
- damunt la faç silent dels cims i els rocs.
- El vent escriu la falç on s’apuntala l’ombra.
- I els ulls, mig d’esma, interroguen el cel.
- Tret del Carro, però –on els egipcis
- hi van imaginar, en somni alat,
- no pas una óssa, sinó un porc senglar–,
- tot es confon en un mar sense forma:
- Pegàs, Perseu, Corona Boreal,
- Escaire, Serpentari o Berenice.
- Els traços s’intercalen, es barregen, es graten.
- I els dibuixos que ordeixes, en una volta incòlume,
- només a tu et pertanyen, foscament.
- Amb fragments de galàxies que es miren de reüll
- esbosses mons rebels, asterismes llunàtics.
- Que sigui així, però: car som, tan sols,
- configuracions que es creuen sense fi.
- Estats concrets, no éssers. O alens de boira i foc.
- ¿I tot serà, a la fi, mirall sense ànima,
- abeurador d’una aigua que sedeja la fi?
- Caldrà refer el cel per fondre l’univers.
- Remoure línies de pols ardent,
- tustar la pell amarga del zodíac,
- violar verges, pervertir bessons,
- empalar sagitaris, esquarterar lleons.
- I tornar, prest, al caos. Just arran de la llum.
- Allí on s’enlairen, sols, les brillantors inútils.
Font
Vaig a larbreda i hi vaig com qui saboca, prest, a un cos diürn que jeu, aquí i allí -o allà o enlaire-, amb el sol del mussol i del picot, amb laurora i els pins, amb les fogueres nues i els bedolls mestissos que en el dia davui, pels segles dels segles, convocaran labsent, la llum i la boirada. I tots dos, llavors, menjarem anissos -ell i ella i ella i ell, que som tu i jo- , arrenglerats en el desordre de la nit per besar-nos en el silenci que saboca, frec a frec, a un no dir que és plenitud i solitud i ara o mai a la vora de la casa; a la vora de la casa que sescriu amb brancada, a la vora de la casa quan la tarda, esbiaixada, davalla pel fons de la clotada. I, mentrestant, rodolarà la bruixa amb el vent de ponent i llavors sí que les nous pesaran el que valen, a dos rals o a dos cèntims el grapat o al preu del vell no-res del riu que brama. Noguera per Alós, tot joguinós, Noguera per Aran, tot rondinant. I tant se val, si ho és o si no ho és, car quan hi vagi, a la fontana, de laigua remullada, al capdavall, no diré mai que no en beuré.
Sermó apòcrif de Rajagaha, al santuari dels esquirols
Així ho he sentit i així ho dic. Fou llavors que el Benaurat sestava al santuari antic dels esquirols que salten i sempaiten, embogits, entre els bambús, just al centre de les terres verdes on els arrossars salbiren ben al lluny i hi ha un silenci de no dir per meditar i jeure de gairell. Així, rebent la visita del poeta tocat del bolet, de la llunyana terra dels carquinyolis i dels trens dalta velocitat, el Benaurat va afirmar: «Tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que no ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú no saboca de cor i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que ho saps i no ho saps, que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca o no saboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. Perquè tampoc afirmo ni no afirmo que tu sàpigues i no sàpigues que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca o no saboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I aquesta és la paraula que et cal recordar: que tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus».
- Cançó del què
- ¿Qui va, qui ve, qui arriba, qui descansa,
- qui plora enmig del bosc
- i la lluent recança,
- qui gira el pany
- i amida l'arbre
- on cauen tots els llamps sense recer?
- ¿Què resta sota els camps, en la penombra?
- ¿On és el foc
- que abrusa la ciutat?
- ¿Per què l'oblit ens amortalla
- i dansa i juga amb el passat?
- ¿I, endins de la paraula,
- per què s'enfuig
- l'ardor del nom?
- ¿És això el món,
- la irrepetible aigua,
- sentir-ne el verb
- i no saber per què?
- ¿Doncs què? ¿Què hi ha?
- ¿Què és el que passa?
- La vida i el misteri: un no sé què.
- Moll de l'os
- És un tràngol ardent de basca i desmesura
- aquesta boira humil de sang i palimpsest
- que, entre capes de seda i cortines cendroses,
- inunda l'altra veu que titil·la en el vers.
- Retornes al jardí de frondes i peònies
- -nenúfars a l'estany i un pensament obès-
- i un foc de buguenvíl·lees et lleva el crit estès
- entre la fi imminent i aquesta vida errònia.
- I contemples la llum que, efímera, rodola
- perquè l'oblit en vetlli la penyora inclement:
- l'amargura dels ulls o el desig que s'envola.
- Potser la mort que dicta l'escriptura del temps.
- Contraventor
- La mirada és un furt,
- la paraula un delicte,
- el roure enmig del vers
- un crim estricte,
- allò que veig en mi
- dolor tan sols,
- estafa inmaculada,
- infàmia aspra, fosca i descarnada
- que em nega i em falseja i em difama.
- El verb que adoro és la boirosa enveja
- del cos que viu, del roc que calla.
- Però, dins meu, el món sencer davalla
- amb una veu silent
- que expia el viure absurd,
- que sagna en solitud,
- que plora i canta i roba el temps
- -paradís absolut-
- amb fulgor de navalla.
- © Lluís Calvo
- Més poemes inèdits