Dp!

 
Lluís Calvo

Llegiu-ne poemes cibernètics a la pàgina Epímone, creada conjuntament amb Pedro Valdeolmillos.

Llegiu el Manifest poètic de Sovelles

 

Deus ex machina
 
Les ombres portadores de l’impuls que ens corromp
desfan el setge anyil:
salvatge anyell, glop d’ànsia.
La branca du el sudari en la pell del captiu.
I, enrere, el cos empeny,
esguerrat i atordit,
el brot que encén la minva.
 
El corrent s’agenolla entre els àlbers d’abril.
La gran cadena dringa.

 

Roda
 
Amb llamp soberg, d’encuny,
s’atura la penombra.
Com Ícar de solell, l’eixam d’abelles nues
augura el nou repòs.
Brunzit del somni, abisme.
¿Per què la roda gira, ardent,
amb ulls d’enigma?
 
Qui prosseguí no arriba.
Qui reculà no hi és.
 
El moviment és fix.
La paràlisi vibra.
 
 
Gola del llop
 
Darrere el cel ofès, amb plàntules d’oxigen,
sóc el cili que es mou en transmetre la febre.
No pas Déu, sinó el foll habità el cel roent.
La nit s’esmuny, veloç.
I hi ha una llum que em sotja amb ulls deformes.
 
Tot l'infinit s'encén.
 
El present ja ha passat.
El futur no té normes.
 
 
ADN
 
Verm nocturn, assetjat en l’ull que s’omple, lúbric,
de reflux i vaivé. La vida és mort negada
en l’escrot relluent. Viscosa, en deslliurar-se,
la bomba que ens esclata encara put a infern.

 

Poemes inèdits (2003)
© Lluís Calvo

 

Font

Vaig a l’arbreda i hi vaig com qui s’aboca, prest, a un cos diürn que jeu, aquí i allí -o allà o enlaire-, amb el sol del mussol i del picot, amb l’aurora i els pins, amb les fogueres nues i els bedolls mestissos que en el dia d’avui, pels segles dels segles, convocaran l’absent, la llum i la boirada. I tots dos, llavors, menjarem anissos -ell i ella i ella i ell, que som tu i jo- , arrenglerats en el desordre de la nit per besar-nos en el silenci que s’aboca, frec a frec, a un no dir que és plenitud i solitud i ara o mai a la vora de la casa; a la vora de la casa que s’escriu amb brancada, a la vora de la casa quan la tarda, esbiaixada, davalla pel fons de la clotada. I, mentrestant, rodolarà la bruixa amb el vent de ponent i llavors sí que les nous pesaran el que valen, a dos rals o a dos cèntims el grapat o al preu del vell no-res del riu que brama. Noguera per Alós, tot joguinós, Noguera per Aran, tot rondinant. I tant se val, si ho és o si no ho és, car quan hi vagi, a la fontana, de l’aigua remullada, al capdavall, no diré mai que no en beuré.

 

Latitud

Perquè la raó no posseeix oblit, ans desraó, aquest és l’encenall que tot ho encén i tot ho explica, que tot ho escriu i tot ho ressegueix fins a l’extenuació dels grans extenuats que jeuen a la platja, sota l’alè dels cormorans i les gavines, dels gavians i els pelicans que mengen peixos i carn crua i llaunes de sardina, d’aquest oneig tan incessant que ajunta les vocals del somni i de la sal, dels pescadors de canya i de tresmall, de tots els graus de latitud nord i sud i de tots els petrolis cerebrals que s’aboquen, a la fi, al gran dic sec dels somnis i els malsons; com les aigües fecals, com les balenes extraviades, com els cadàvers que han perdut la carn a becarrades: carcasses de sentit a la platja dels morts.

 

Poètica-declaració en blanc

Ah, oh!! sorpresa astorament mitologia: el poema bastint-se -eoa, eoaeh!! explica’m què va passar- vidència pura plis plas! a l’aigüera calentona i perdona’ls senyor -que de màfia no- Taxonomia eixuta car aquí comença el gran problema que de no dir ja se n’és fet Perquè en el cor del cotó -talla 15 Mississipi blues- algú llegeix Faulkner i més enllà -a l'altre alè del blanc- avets cerimoniosos fondalades fredes i Cotoneaster integerrimus Als llacs del Pirineu si plou o si fa sol o si n’hi ha de neu trenta centímetres a la cota baixa i dos metres dalt de tot que és pols i dura i el que dura dura i a l’era de la pols qui no vulgui que no hi vagi Que jo sí.

 

Urubú

La dona amb ulls de plata i cos de gasela, la dona que s’ha reclòs a la cabana i es cobreix amb una fulla de palma; la dona que espera el so de les salvatgines, purificant la nit i les esperes, amb un infant que arriba a les entranyes tot seguint, en canoa, els rius de la fertilitat. La dona que coneix l’empremta d’una orquídia, la falguera cansada, la gota damunt les fulles amatents dels estrats vegetals, la llengua i l’òrgan que espera la presa camuflada en silencis de fletxa. La dona que mira el sostre i riu i espia, de gairell, els homes que s’encenen amb llances i punyals i pintures al rostre i aquell -guaita’l-, al fons de tot, que riu i es palpa el semaler i dansa mentre cull fruits de polpa tova amb gust d’arsènic i mercuri davant la pista vermellosa que és fang somort i anunci d’or que travessa l’incendi. Això mateix, jo ja us ho deia: la dona d’ombra i flama que desitja, alhora, aquell que la desitja, l’impuls roent, el ritu i el mite, aquell que no té febre encara i mira de reüll, al fons dels ulls, l’espessor forestal on lluu, intuint-se, la visera vermella d’una gorra Nike.

 

Sermó apòcrif de Rajagaha, al santuari dels esquirols

Així ho he sentit i així ho dic. Fou llavors que el Benaurat s’estava al santuari antic dels esquirols que salten i s’empaiten, embogits, entre els bambús, just al centre de les terres verdes on els arrossars s’albiren ben al lluny i hi ha un silenci de no dir per meditar i jeure de gairell. Així, rebent la visita del poeta tocat del bolet, de la llunyana terra dels carquinyolis i dels trens d’alta velocitat, el Benaurat va afirmar: «Tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que no ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú no s’aboca de cor i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que ho saps i no ho saps, que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca o no s’aboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. Perquè tampoc afirmo ni no afirmo que tu sàpigues i no sàpigues que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca o no s’aboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I aquesta és la paraula que et cal recordar: que tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus».

 
Poemes inèdits (2002)
© Lluís Calvo
 
 
Cançó del què
¿Qui va, qui ve, qui arriba, qui descansa,
qui plora enmig del bosc
i la lluent recança,
qui gira el pany
i amida l'arbre
on cauen tots els llamps sense recer?
¿Què resta sota els camps, en la penombra?
¿On és el foc
que abrusa la ciutat?
¿Per què l'oblit ens amortalla
i dansa i juga amb el passat?
¿I, endins de la paraula,
per què s'enfuig
l'ardor del nom?
¿És això el món,
la irrepetible aigua,
sentir-ne el verb
i no saber per què?
 
¿Doncs què? ¿Què hi ha?
¿Què és el que passa?
 
La vida i el misteri: un no sé què.

 

Lírica virtual
El deix fugaç dels avions metàl·lics,
els cotxes embogint a l'autopista ardent,
les ones de radar en cels impàvids,
els rostres afamats i somnolents;
l'univers expansiu i el crac borsari,
el virus fosc i l'ànim evasiu,
el feble pensament i el cop de talonari,
el frec del mal i el crim televisiu;
el sexe virtual i la ciutat llunyana,
la tímida paraula i el pòsit algebraic,
la buidor del sedàs i la ignorada flama,
la terra devastada i el caos farisaic.
 
Aquest és el present:
indòcil, ras.
N'hi ha que encara el titllen de prosaic.
 
 
Moll de l'os
 
És un tràngol ardent de basca i desmesura
aquesta boira humil de sang i palimpsest
que, entre capes de seda i cortines cendroses,
inunda l'altra veu que titil·la en el vers.
Retornes al jardí de frondes i peònies
-nenúfars a l'estany i un pensament obès-
i un foc de buguenvíl·lees et lleva el crit estès
entre la fi imminent i aquesta vida errònia.
I contemples la llum que, efímera, rodola
perquè l'oblit en vetlli la penyora inclement:
l'amargura dels ulls o el desig que s'envola.
Potser la mort que dicta l'escriptura del temps.
 

 

Lliris
 
El riu és la quimera de l'absència
que canta entre l'arbreda somnolent.
Ja en el passat
s'hi amaga la fluència.
¿Quin abandó m'empeny, quina imminència
em fa reviure el fosc i l'esplendent?
El dia s'ha esbravat
vora un xirprer ardent.
La tarda no perdura.
I ara duc flors en tèrbola impostura:
l'anyil miniatura
d'uns lliris en la ment.
 
 
Adàmica
 
Enllà grinyola un carro d'hores fosques
i el frec dels ulls s'esmuny vora el camí.
L'oblit et du fins a un boirós confí
de tardes belles i àrids trencaclosques.
 
Dins teu s'envolen rossinyols i mosques,
l'instant daurat i el pensament roí,
i ja no saps si ets causa, efecte o fi
dels déus imaginaris on t'embosques.
 
El temps és un vestigi que et reclou
en un mirall de dubte i axioma.
I saps prou bé, metàfora del jou,
 
que el món que et tempta és un instant en coma:
la moneda que brilla al fons del pou.
O el mossec d'un instant amb gust de poma.
 

 

Contraventor
La mirada és un furt,
la paraula un delicte,
el roure enmig del vers
un crim estricte,
allò que veig en mi
dolor tan sols,
estafa inmaculada,
infàmia aspra, fosca i descarnada
que em nega i em falseja i em difama.
El verb que adoro és la boirosa enveja
del cos que viu, del roc que calla.
Però, dins meu, el món sencer davalla
amb una veu silent
que expia el viure absurd,
que sagna en solitud,
que plora i canta i roba el temps
-paradís absolut-
amb fulgor de navalla.
 

 

Poètica
Ja fa un temps que vam saber
que el nom no fa la cosa:
en poesia, almenys,
tot sol anomenar-se
amb un esclat subtil que batega al defora
del món fugaç que, enllà, reconeixem.
Així, serenament,
el que ara és indivís es migparteix:
la flor esdevé un fris,
l'onada un bes
i l'ambre lacerat que reclou les paraules
es lliura, iridiscent, a un altre món.
Llavors el verb s'esmuny,
real i imprevisible,
per intricats camins.
 
D'altres, però,
de forma rígida i exacta,
pretenen dir les coses pel seu nom:
el pi és un pi i l'àtom és un àtom,
la porta és una porta
i el plugim un plugim.
En el seu món precís res no és equívoc:
tot és com és perquè és el que és.
I pensen, foscament,
que els altres, els poetes, somiegen.
 
Però són ells, del cert, els qui estan sempre als llimbs.
 

 

Aprenentatge
 
És escarlata, el cel que empeny la tarda
quan el mirall del vent
amenaça els xiprers
i el blau desig s'encega entre els baladres.
Encara, avui,
et saps adolescent:
vulnerable, ensonyat,
irreverent.
La bellesa, en temptar-te,
no minva ni s'engreixa:
escalfa, com el vent,
el ventre d'un estany de riba immensa.
 
Tanmateix, amb els anys,
enllà del foc i l'aparença,
allò intuït s'encarna
en verb i pensament:
la joventut celebra,
la maduresa esprem.
Però la incertesa
és sempre la mateixa.

 

Poemes del llibre inèdit Contraventor (1999)
© Lluís Calvo

 

 
 
 
 
Més poemes inèdits