Dp!
- Lluís Calvo
Llegiu-ne poemes cibernètics a la pàgina Epímone, creada conjuntament amb Pedro Valdeolmillos.
Llegiu el Manifest poètic de Sovelles
Deus ex machinaLes ombres portadores de l’impuls que ens corrompdesfan el setge anyil:salvatge anyell, glop d’ànsia.La branca du el sudari en la pell del captiu.I, enrere, el cos empeny,esguerrat i atordit,el brot que encén la minva.El corrent s’agenolla entre els àlbers d’abril.La gran cadena dringa.
RodaAmb llamp soberg, d’encuny,s’atura la penombra.Com Ícar de solell, l’eixam d’abelles nuesaugura el nou repòs.Brunzit del somni, abisme.¿Per què la roda gira, ardent,amb ulls d’enigma?Qui prosseguí no arriba.Qui reculà no hi és.El moviment és fix.La paràlisi vibra.Gola del llopDarrere el cel ofès, amb plàntules d’oxigen,sóc el cili que es mou en transmetre la febre.No pas Déu, sinó el foll habità el cel roent.La nit s’esmuny, veloç.I hi ha una llum que em sotja amb ulls deformes.Tot l'infinit s'encén.El present ja ha passat.El futur no té normes.ADNVerm nocturn, assetjat en l’ull que s’omple, lúbric,de reflux i vaivé. La vida és mort negadaen l’escrot relluent. Viscosa, en deslliurar-se,la bomba que ens esclata encara put a infern.
- Poemes inèdits (2003)
- © Lluís Calvo
Font
Vaig a larbreda i hi vaig com qui saboca, prest, a un cos diürn que jeu, aquí i allí -o allà o enlaire-, amb el sol del mussol i del picot, amb laurora i els pins, amb les fogueres nues i els bedolls mestissos que en el dia davui, pels segles dels segles, convocaran labsent, la llum i la boirada. I tots dos, llavors, menjarem anissos -ell i ella i ella i ell, que som tu i jo- , arrenglerats en el desordre de la nit per besar-nos en el silenci que saboca, frec a frec, a un no dir que és plenitud i solitud i ara o mai a la vora de la casa; a la vora de la casa que sescriu amb brancada, a la vora de la casa quan la tarda, esbiaixada, davalla pel fons de la clotada. I, mentrestant, rodolarà la bruixa amb el vent de ponent i llavors sí que les nous pesaran el que valen, a dos rals o a dos cèntims el grapat o al preu del vell no-res del riu que brama. Noguera per Alós, tot joguinós, Noguera per Aran, tot rondinant. I tant se val, si ho és o si no ho és, car quan hi vagi, a la fontana, de laigua remullada, al capdavall, no diré mai que no en beuré.
Latitud
Perquè la raó no posseeix oblit, ans desraó, aquest és lencenall que tot ho encén i tot ho explica, que tot ho escriu i tot ho ressegueix fins a lextenuació dels grans extenuats que jeuen a la platja, sota lalè dels cormorans i les gavines, dels gavians i els pelicans que mengen peixos i carn crua i llaunes de sardina, daquest oneig tan incessant que ajunta les vocals del somni i de la sal, dels pescadors de canya i de tresmall, de tots els graus de latitud nord i sud i de tots els petrolis cerebrals que saboquen, a la fi, al gran dic sec dels somnis i els malsons; com les aigües fecals, com les balenes extraviades, com els cadàvers que han perdut la carn a becarrades: carcasses de sentit a la platja dels morts.
Poètica-declaració en blanc
Ah, oh!! sorpresa astorament mitologia: el poema bastint-se -eoa, eoaeh!! explicam què va passar- vidència pura plis plas! a laigüera calentona i perdonals senyor -que de màfia no- Taxonomia eixuta car aquí comença el gran problema que de no dir ja se nés fet Perquè en el cor del cotó -talla 15 Mississipi blues- algú llegeix Faulkner i més enllà -a l'altre alè del blanc- avets cerimoniosos fondalades fredes i Cotoneaster integerrimus Als llacs del Pirineu si plou o si fa sol o si nhi ha de neu trenta centímetres a la cota baixa i dos metres dalt de tot que és pols i dura i el que dura dura i a lera de la pols qui no vulgui que no hi vagi Que jo sí.
Urubú
La dona amb ulls de plata i cos de gasela, la dona que sha reclòs a la cabana i es cobreix amb una fulla de palma; la dona que espera el so de les salvatgines, purificant la nit i les esperes, amb un infant que arriba a les entranyes tot seguint, en canoa, els rius de la fertilitat. La dona que coneix lempremta duna orquídia, la falguera cansada, la gota damunt les fulles amatents dels estrats vegetals, la llengua i lòrgan que espera la presa camuflada en silencis de fletxa. La dona que mira el sostre i riu i espia, de gairell, els homes que sencenen amb llances i punyals i pintures al rostre i aquell -guaital-, al fons de tot, que riu i es palpa el semaler i dansa mentre cull fruits de polpa tova amb gust darsènic i mercuri davant la pista vermellosa que és fang somort i anunci dor que travessa lincendi. Això mateix, jo ja us ho deia: la dona dombra i flama que desitja, alhora, aquell que la desitja, limpuls roent, el ritu i el mite, aquell que no té febre encara i mira de reüll, al fons dels ulls, lespessor forestal on lluu, intuint-se, la visera vermella duna gorra Nike.
Sermó apòcrif de Rajagaha, al santuari dels esquirols
Així ho he sentit i així ho dic. Fou llavors que el Benaurat sestava al santuari antic dels esquirols que salten i sempaiten, embogits, entre els bambús, just al centre de les terres verdes on els arrossars salbiren ben al lluny i hi ha un silenci de no dir per meditar i jeure de gairell. Així, rebent la visita del poeta tocat del bolet, de la llunyana terra dels carquinyolis i dels trens dalta velocitat, el Benaurat va afirmar: «Tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que no ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú no saboca de cor i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que ho saps i no ho saps, que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca o no saboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. Perquè tampoc afirmo ni no afirmo que tu sàpigues i no sàpigues que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca o no saboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I aquesta és la paraula que et cal recordar: que tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú saboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus».
- Poemes inèdits (2002)
- © Lluís Calvo
- Cançó del què
- ¿Qui va, qui ve, qui arriba, qui descansa,
- qui plora enmig del bosc
- i la lluent recança,
- qui gira el pany
- i amida l'arbre
- on cauen tots els llamps sense recer?
- ¿Què resta sota els camps, en la penombra?
- ¿On és el foc
- que abrusa la ciutat?
- ¿Per què l'oblit ens amortalla
- i dansa i juga amb el passat?
- ¿I, endins de la paraula,
- per què s'enfuig
- l'ardor del nom?
- ¿És això el món,
- la irrepetible aigua,
- sentir-ne el verb
- i no saber per què?
- ¿Doncs què? ¿Què hi ha?
- ¿Què és el que passa?
- La vida i el misteri: un no sé què.
- Lírica virtual
- El deix fugaç dels avions metàl·lics,
- els cotxes embogint a l'autopista ardent,
- les ones de radar en cels impàvids,
- els rostres afamats i somnolents;
- l'univers expansiu i el crac borsari,
- el virus fosc i l'ànim evasiu,
- el feble pensament i el cop de talonari,
- el frec del mal i el crim televisiu;
- el sexe virtual i la ciutat llunyana,
- la tímida paraula i el pòsit algebraic,
- la buidor del sedàs i la ignorada flama,
- la terra devastada i el caos farisaic.
- Aquest és el present:
- indòcil, ras.
- N'hi ha que encara el titllen de prosaic.
- Moll de l'os
- És un tràngol ardent de basca i desmesura
- aquesta boira humil de sang i palimpsest
- que, entre capes de seda i cortines cendroses,
- inunda l'altra veu que titil·la en el vers.
- Retornes al jardí de frondes i peònies
- -nenúfars a l'estany i un pensament obès-
- i un foc de buguenvíl·lees et lleva el crit estès
- entre la fi imminent i aquesta vida errònia.
- I contemples la llum que, efímera, rodola
- perquè l'oblit en vetlli la penyora inclement:
- l'amargura dels ulls o el desig que s'envola.
- Potser la mort que dicta l'escriptura del temps.
- Lliris
- El riu és la quimera de l'absència
- que canta entre l'arbreda somnolent.
- Ja en el passat
- s'hi amaga la fluència.
- ¿Quin abandó m'empeny, quina imminència
- em fa reviure el fosc i l'esplendent?
- El dia s'ha esbravat
- vora un xirprer ardent.
- La tarda no perdura.
- I ara duc flors en tèrbola impostura:
- l'anyil miniatura
- d'uns lliris en la ment.
- Adàmica
- Enllà grinyola un carro d'hores fosques
- i el frec dels ulls s'esmuny vora el camí.
- L'oblit et du fins a un boirós confí
- de tardes belles i àrids trencaclosques.
- Dins teu s'envolen rossinyols i mosques,
- l'instant daurat i el pensament roí,
- i ja no saps si ets causa, efecte o fi
- dels déus imaginaris on t'embosques.
- El temps és un vestigi que et reclou
- en un mirall de dubte i axioma.
- I saps prou bé, metàfora del jou,
- que el món que et tempta és un instant en coma:
- la moneda que brilla al fons del pou.
- O el mossec d'un instant amb gust de poma.
- Contraventor
- La mirada és un furt,
- la paraula un delicte,
- el roure enmig del vers
- un crim estricte,
- allò que veig en mi
- dolor tan sols,
- estafa inmaculada,
- infàmia aspra, fosca i descarnada
- que em nega i em falseja i em difama.
- El verb que adoro és la boirosa enveja
- del cos que viu, del roc que calla.
- Però, dins meu, el món sencer davalla
- amb una veu silent
- que expia el viure absurd,
- que sagna en solitud,
- que plora i canta i roba el temps
- -paradís absolut-
- amb fulgor de navalla.
- Poètica
- Ja fa un temps que vam saber
- que el nom no fa la cosa:
- en poesia, almenys,
- tot sol anomenar-se
- amb un esclat subtil que batega al defora
- del món fugaç que, enllà, reconeixem.
- Així, serenament,
- el que ara és indivís es migparteix:
- la flor esdevé un fris,
- l'onada un bes
- i l'ambre lacerat que reclou les paraules
- es lliura, iridiscent, a un altre món.
- Llavors el verb s'esmuny,
- real i imprevisible,
- per intricats camins.
- D'altres, però,
- de forma rígida i exacta,
- pretenen dir les coses pel seu nom:
- el pi és un pi i l'àtom és un àtom,
- la porta és una porta
- i el plugim un plugim.
- En el seu món precís res no és equívoc:
- tot és com és perquè és el que és.
- I pensen, foscament,
- que els altres, els poetes, somiegen.
- Però són ells, del cert, els qui estan sempre als llimbs.
- Aprenentatge
- És escarlata, el cel que empeny la tarda
- quan el mirall del vent
- amenaça els xiprers
- i el blau desig s'encega entre els baladres.
- Encara, avui,
- et saps adolescent:
- vulnerable, ensonyat,
- irreverent.
- La bellesa, en temptar-te,
- no minva ni s'engreixa:
- escalfa, com el vent,
- el ventre d'un estany de riba immensa.
- Tanmateix, amb els anys,
- enllà del foc i l'aparença,
- allò intuït s'encarna
- en verb i pensament:
- la joventut celebra,
- la maduresa esprem.
- Però la incertesa
- és sempre la mateixa.
- Poemes del llibre inèdit Contraventor (1999)
- © Lluís Calvo
- Més poemes inèdits