Daltabaix poètic!

Llegiu-ne poemes cibernètics a la pàgina Epímone, creada conjuntament amb Pedro Valdeolmillos.

Abissal

L’arc de les cames és un meridià
per on passegen llops i hienes
amb la fam dels captius endormiscats.
Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
damunt l’estesa tèbia de les hores.
Però de la terra vas al mar:
no és la finestra, només, sinó una remor
que ve de fora. Quarts de quatre.
Surts del cos i ets un nàufrag,
xarrupes l’última aigua que et queda,
devores l’últim fruit de la passió.
Un mirall tacat, el llit desfet,
les teves sabatilles com un objecte mil·lenari.
Ens hem tret la careta i els actors
que vam ser es miren, absorts,
per retrobar una nuesa de marees baixes.
És aquest oceà el que voldria:
deixes el teu cap sobre el meu pit
i escoltes sons llunyans. I no dius
que allò que sents és ara aspre, ronc,
que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.

Anestèsia

Tornar al món després de la inconsciència
–lluny dels coltells i els amputats etílics–
equival a afluir al regne dels nounats.
En despertar, set rostres de bandit
et miren, complaguts, mentre el llum del quiròfan
fa caure les mordasses i empeny els mots eteris:
tranquil, tot ha anat bé. Vet aquí, rutilant,
l’estranyesa de caure: els ulls badats, la llum,
les hores com mil·lennis que es reobren
per eludir les ombres. Però ara exultes, foll,
i en renéixer escampes frases èbries.
Dins els narius nafrats, per llevar l’hemorràgia,
l’home verd t’hi ha deixat una engruna de coca:
una festa imprevista, un flaix sobtat
que, lluny dels teus edens, et fa risible.
Pels passadissos freds ets l’Ecce Homo
més encès i pletòric. I cada esclat d’eufòria,
cada acudit llançat amb èmfasi narcòtic,
topa amb els rostres buits dels infermers.
El retorn és sever: avall, avall, vers l’ombra.
Així el dolor esprem, captiu, la fam del somni.
La vida és una sala freda i buida
on sols t’espera, anònim, un senyal
que cau per degollar el porc que engreixa.
Gota a gota, escorxant-te, la veritat s’imposa.
I hauries de saber-la: aquí, en aquest món,
baldufa absent que gira sense fre,
ningú esdevé feliç pel fet de néixer.

Constel·lacions

La nit titil·la amb llavis de mercuri
damunt la faç silent dels cims i els rocs.
El vent escriu la falç on s’apuntala l’ombra.
I els ulls, mig d’esma, interroguen el cel.
Tret del Carro, però –on els egipcis
hi van imaginar, en somni alat,
no pas una óssa, sinó un porc senglar–,
tot es confon en un mar sense forma:
Pegàs, Perseu, Corona Boreal,
Escaire, Serpentari o Berenice.
Els traços s’intercalen, es barregen, es graten.
I els dibuixos que ordeixes, en una volta incòlume,
només a tu et pertanyen, foscament.
Amb fragments de galàxies que es miren de reüll
esbosses mons rebels, asterismes llunàtics.
Que sigui així, però: car som, tan sols,
configuracions que es creuen sense fi.
Estats concrets, no éssers. O alens de boira i foc.
¿I tot serà, a la fi, mirall sense ànima,
abeurador d’una aigua que sedeja la fi?
Caldrà refer el cel per fondre l’univers.
Remoure línies de pols ardent,
tustar la pell amarga del zodíac,
violar verges, pervertir bessons,
empalar sagitaris, esquarterar lleons.
I tornar, prest, al caos. Just arran de la llum.
Allí on s’enlairen, sols, les brillantors inútils.

Vaig a l’arbreda i hi vaig com qui s’aboca, prest, a un cos diürn que jeu, aquí i allí -o allà o enlaire-, amb el sol del mussol i del picot, amb l’aurora i els pins, amb les fogueres nues i els bedolls mestissos que en el dia d’avui, pels segles dels segles, convocaran l’absent, la llum i la boirada. I tots dos, llavors, menjarem anissos -ell i ella i ella i ell, que som tu i jo- , arrenglerats en el desordre de la nit per besar-nos en el silenci que s’aboca, frec a frec, a un no dir que és plenitud i solitud i ara o mai a la vora de la casa; a la vora de la casa que s’escriu amb brancada, a la vora de la casa quan la tarda, esbiaixada, davalla pel fons de la clotada. I, mentrestant, rodolarà la bruixa amb el vent de ponent i llavors sí que les nous pesaran el que valen, a dos rals o a dos cèntims el grapat o al preu del vell no-res del riu que brama. Noguera per Alós, tot joguinós, Noguera per Aran, tot rondinant. I tant se val, si ho és o si no ho és, car quan hi vagi, a la fontana, de l’aigua remullada, al capdavall, no diré mai que no en beuré.

Així ho he sentit i així ho dic. Fou llavors que el Benaurat s’estava al santuari antic dels esquirols que salten i s’empaiten, embogits, entre els bambús, just al centre de les terres verdes on els arrossars s’albiren ben al lluny i hi ha un silenci de no dir per meditar i jeure de gairell. Així, rebent la visita del poeta tocat del bolet, de la llunyana terra dels carquinyolis i dels trens d’alta velocitat, el Benaurat va afirmar: «Tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que no ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú no s’aboca de cor i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que ho saps i no ho saps, que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca o no s’aboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. Perquè tampoc afirmo ni no afirmo que tu sàpigues i no sàpigues que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca o no s’aboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I aquesta és la paraula que et cal recordar: que tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus».