Àngels Gregori
- Oliva (1985)
- Més informació sobre l'autora aquí
- Quadre inèdits
Primavera de sal A Rafael Vallbona
Ara aprendràs que la primavera no és res més que un jardí fictíci edificat per poetes pedants. La part melancòlica d’uns pares de família davant d’un calendari per ordenar. Els dies tristos d’una rosa malaltissa disfressada de festa. ¿No te’n adones? ¿On és el paisatge d’aquella cançó? L’abril dels teus ulls s’ha perdut al fons de les maletes que vam fer, de pressa i a desgana, en el nostre llarg viatge. La roba per planxar, les sabates brutes, els calcetins perduts, el dentrífic escampat dins la bossa del bany... Ja saps, totes aquestes coses tan prosaiques que passen a l’hora de plegar sense tenir ganes de marxar. No t’acontentes amb la lletra lleugera d’una cançoneta d’amor escrita per un pobre noi desolat, ni amb els quatre versos que escriu la noia pija enamorada que amb poca destresa va omplint l’agenda d’estudiant. La primavera, avui, als teus ulls, no és res més que unes cerveses mal comptades sobre la taula, paquets de cigarrets rossos per obrir, música del Sabina més escanyat de fons, un billar, una cambrera amb cara de cony, diaris caducats escampats per les taules, una màquina de sexe per als més calents i una barra apegalosa plena de tasses de café brutes. És aquesta, mon seigneur, la primavera de flors que tant ens han poetitzat? Le cancre La jove, marreca encara de disset anys, va entrar a l’Institut fent-se’n creus als cargols virolats dels cabells mentre el cos l’estirava en giragonses al cel amb sonets i cançoners. Als exàmens, responia les preguntes amb hexàmetres i conestava els professors amb versos de Papasseit. Va anar passant els dies, la jove, en el temps del batxiller, i rodava com un duro rodó rodó que roda entre classe i classe sense aprendre res. -Té més cara que un sac de perres!- se’n deia mosca, d’un profesor d’història que no ensenyava res. Àvidament, més prompte que tard, amb això de l’ESO -aleshores se’n deia així, això- es va engolir a cullerades soperes tots els grans poetes, sense deixar-se ni una coma ni un punt ni una cama ni un disgust. S’esborrà del nas tots els profetes imperials capitanejats als llibres de text barats. Escopí tot tractament didàctic i procediment estúpid emmagatzemat al cap durant massa anys. Violà els recursos mètrics, fonètics i semàntics -i no en parlem dels retòrics- imposats a les més supremes escoles polipatètiques del panorama d’actuals intel·lectuals. I, finalment, s’alçà de la cadira, agafà un guix amb la mà esquerre i escrigué a la paret: EL MEU POETA NACIONAL ÉS AQUELL QUE LI ROBÀ UN OU A LA GALLINA FOSCA I L’ESCAMPÀ EUCARÍSTICAMENT A LA PAELLA, LI PETÀ FOC I, JA FREGIT, EL SENYALÀ AMB EL DIT I EXCLAMÀ D’UN CRIT: HEUS ACÍ EL MÉS MAGISTRAL POEMA VISUAL!.
- La gramàtica és feixista,
- sexista.
- Partint d’aquest principi,
- violant-lo,
- aquest vers, versa.
- Espectacle per a brandàlies marcides
- I que dolça és la vida si solques a temps
- l’ampla mar de la teva llibertat.
- Lluís Alpera
- El guió ja està escrit,
- només ens falta memoritzar-lo i saber interpretar
- correctament i sense embuts els gests i les ganyotes
- que demane l’obra.
- No devem alterar l’ordre dels actes,
- ni canviar de personatges ni de teló ni de passatges.
- No sabem improvisar, tampoc ho devem intentar.
- Si ens plau, podem permetre’ns explicar aquells
- anys afegint-hi algun tipus d’exclamació o qualsevol
- altre signe de puntuació.
- Compte! Recordeu que les llàgrimes no formen part del guió,
- que aquesta nit el pati de butaques serà ple,
- i el públic hi acudirà com ho fan les dones del meu poble
- els dimecres de mercat.
- Ara, però, abans que s’apaguen les llums,
- mira de dir-li a algú que et guarde un seient.
- Tal vegada, quan comence l’obra només voldràs ser part
- del públic i no de l’escenari.
- Poemes inèdits
- © Àngels Gregori
