Dp!

Carles Hac Mor

 

Carles Hac Mor (Lleida, 1940) és un poeta de singular i personal camí. El seu avantguardisme, a diferència d'altres, s'embeu directament de les idees, intel·ligències i cosmovisions que han definit el final del segle XX i l'inici del XXI, essent un dels poetes que amb més clarividència (o clara vidència?) s'ha manifestat contra els límits de la raó, és a dir del pensament i del llenguatge. Alhora, ha efectuat una erudita i gairebé inèdita lectura -al nostre país- de molts dels clàssics de les fragmentacions, deconstruccions, diferències i repeticions contemporànies. La seva visió del no-res, la nihilitat i el transitori l'acosta gairebé als mestres Zen (arribant, tanmateix, a camins ontològics ben diferents als del satori). En poesia ha publicat Tu'm m'és no'ms. Desig-enuig. Escalaborns; Si la lluna és un gorg; Anar i tornar; Agoc; De Tranuita; La mà a l'ombra; Noséquè; S'ha rebentat l'hospici; Un pedrís de mil estones (amb Esther Xargay); Òrsides i fems; Mot a mot; Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamp i Fer safor. També ha conreat l'assaig (el llibre Despintura del jo va merèixer el premi Joan Fuster d'assaig), la narrativa, l'art conceptual i el teatre, així com els guions de ficció. Ha publicat en nombroses revistes (i n'ha impulsat d'altres) i, darrerament, escriu articles de manera regular al diari Avui. Sobre la seva poètica podeu llegir un magnífic article d'Antoni Clapés publicat al diari electrònic Corner. Els poemes que us presentem van ser creats fa dos anys i han estat reescrits i revisats especialment per al Daltabaix.

 

Dos poemes

 

Les muntanyes són blaves

Amb prou feines remuntar flums. Un séc sota fèrula impagable de molí en dansa entre filferros. Braços, ulls i peus. Les pistoles de l'hospital on l'homicida s'és fet visible amb poca llet. Pobreta! A fer ventositats, l'opacitat mental i neutra! Tan bon punt li fan fer de cos, en pateixen una d'honesta. La que s'havia d'escanyar davant badocs: eleccions de sa mullerota abnegada del tarannà dels aigualits, puix que aquell cos gras, ple de vida, genera l'índole més íntima.

 

La mar de mars

Caixes d'anxoves, suro, l'àvia, aquarel.letes del zoològic. Compte que hi serem quasi sols, al cingle, cap al tard! Clots, mots. I veient-ho tot rabent i roig, el cos, els grinyols de l'aram. Barrejar-ho amb paüra i fàstic als barris baixos! I es tracta que totes les identitats deturin ben bé les altures. Roqueta, didals, clau, vaguistes, marges enllà i en negra nit, avall a fons, a jóc ben forts amb l'enyor! Uf! I et fot fora, lluny de l'assalt de l'obelisc del poetam de sota el llit.

 

Poemes inèdits, 2001

© Carles Hac Mor