Lluís Calvo i l’alliberament de l’escriptura
Carles Hac Mor
La tirania sobre l’escriptura és immanent a la discursivitat, a la seqüencialització lògica i coherent del llenguatge, a la concatenació de subjectes, verbs i predicats, és a dir, a la gramàtica, al raonament. Aquesta pot ser -no pas ‘és’, sinó ‘pot ser’- la tirania a què al·ludeix el títol del llibre de Lluís Calvo.
Algunes maneres de practicar l’escriptura defugen la narrativitat, que és un dels aspectes més repressius de la tirania esmentada. D’altres escriptures es rebel·len també contra la lògica i contra la coherència, o sia, es fan inintel·ligibles des del discurs de la tirania del discurs, que és el comunament acceptat. I, és clar, des d’aquest discurs, aquella inintel·ligibilitat genera incomprensió envers els adiscursos o antidiscursos o contradiscursos. No hi ha mai res, però que sigui inintel·ligible. En poesia, com en qualsevol altra cosa, la inintel·ligibilitat no existeix sinó és des de la perspectiva de les convencions més tronades.
Per deixar enrere la incomprensió, cal passar a l’altra banda del mirall i aleshores començar a intuir els sentits i significacions que hi pot haver al marge de la discursivitat admesa i que correntment hom considera única (i aquesta consideració, si més no per pensar-se única, és còmplice de la tirania del discurs). I al darrere del mirall no hi ha pot haver mai una absència de sentit, ja que tot, absolutament tot, és sempre significatiu.
Finalment, hi ha pràctiques de l’escriptura que literalment s’alçuren: manquen (enfurint-se, altivant-se) a la mansuetud, al respecte i a la submissió a la tirania del discurs. I val a dir, però, que el radicalisme extrem pot arribar a ser eixorc, precisament per pretendre esquivar la pressió de la tirania, per haver acabat ignorant el discurs d’aquesta.
És -no pas exclusivament- arran de tots quatre paràgrafs de més amunt que podem abordar el llibre de Lluís Calvo, sense que tanmateix ens calgui situar-lo concretament en, d’una banda, la radicalitat a ultrança i, de l’altra, la tensió entre els efectes de la tirania i la consciència d’escriure sota la tirania.
De tota manera, per la rica diversitat de registres de “La tirania del discurs” i per les característiques d’aquests, és evident que Lluís Calvo tempteja, afronta i tensa les contradiccions, fa provatures, el·ludeix els camins que ell mateix va obrint, no s’hi complau. “No fascina / el vers / sabut / ans l’inoït”, ens hi diu mentre va obrint portes cap a possibilitats d’alliberar el discurs poètic ja consolidat, i per això esdevingut “monolit”, “monument” amb “mots com estàtues”, solidificats.
La poesia de Lluís Calvo és líquida i es va estenent amb xaragalls agosarats que s’entrecreuen i per on la tirania del discurs, envestida per la poesia, va -engrescadorament per al lector- aquí caic, aquí m’aixeco, i ara avanço, adés sóc ofegada. Segons com, Calvo tendeix al poema diguem-ne ben fet i, en canvi, tot sovint es despentina i ens mostra ben nua “l’única realitat, que és aquella que gairebé ningu no veu”, i que segurament ell tampoc no copsa, perquè és aquella realitat que fa que qui la mira no la reconeix com a realitat.
Tenim, doncs, el Lluís Calvo investit com a poeta i el Lluís Calvo antipoeta i que, fet i fet, fa més poesia que el Lluís Calvo poeta i que molts de tots els poetes vius i morts, tant si són parables com imparables. I així hi ha xaragalls que se li tornen torrents, i rius, i diríeu que fins i tot mars i oceans on es neguen totes les tiranies de tots els discursos. Per aquestes i d’altres raons i desraons, aquest és, sens dubte, un llibre ben important, i no només des del punt de vista de la ressenya present.
I per acabar, no pas les postres, sinó el plat fort: hi ha, a la “Tirania del discurs”, quatre poemes en prosa llargs (o proses poètiques, o proses o poemes antriprosa i antipoesia) que destaquen per tal com la tirania hi ha estat enderrocada i s’hi ha proclamat una República que amenaça d’escampar un verí desconsolidador que conflueix amb el suc dels contrapostulats del Front d’Alliberament de l’Escriptura. En aquestes quatre manifestacions sense llançadora, Lluís Calvo ens ve a dir allò tan famós de “Hem superat tots els límits. S’imposa un retorn al desordre”.
