Les interpretacions (un tast)
No tenir cap inclinació ni tradició en el camp del pensament no és una manera de ser pròpia. Contràriament, és una manera de no ser.
La possibilitat d’encertar-la en un text és directament proporcional a la perícia literària i inversament proporcional a la consideració d’aquesta asserció.
Cal foragitar els estadants del palau. Però enguany absteniu-vos d’entrar-hi. Rebutgeu-ne les grandeses dels salons, els oripells, les pedreries i les sedes, els mobles sumptuosos, els despatxos plens de contractes i secrets, les corts dels bacons més poderosos, les sales dels miralls i les masmorres. Perquè a l’artista sols li escau la barraca. I encara, si pot ser, de pedra seca.
De les variades formes que presenta aquest laïcisme creador que manlleva imatges, mots i conceptes de la religió, la llengua n’és la més rellevant, fins al punt que és possible parlar d’una nova teologia bastida al seu voltant. La llengua es divinitza, arravatant-la als qui li atorguen la seva raó de ser, és a dir, als mateixos parlants. L’escriptor no ha de dir res en concret, perquè és la mateixa llengua qui parla. La llengua esdevé realitat, decideix i ordena, ens posseeix com si tingués vida més enllà dels parlants. El pes de la tradició ofega. La llengua és omnipresent i crea una missió, un encàrrec. L’escriptor no escriu, llavors, sobre allò que el preocupa, el fascina o el repugna, sinó que és parlat, en cada escrit, per la mateixa llengua. Tot plegat no pas en un sentit religiós o metafísic, sinó laic. Henri Meschonnic es refereix en aquest fet quan adverteix que una certa línia, que combina Heidegger i la psicoanàlisi, ha creat entitats com el saber de la llengua i el treball de la llengua (la cursiva, ben precisa, és de l’autor). La llengua és, doncs, qui treballa, qui sap, qui coneix. En el cas de la poesia, el poema no és sinó un palimpsest on aquell que l’ha escrit deixa pas al poema de la llengua. Contràriament, per Meschonnic, el ritme literari és l’organització del sentit dins el discurs i n’és alhora inseparable. La conclusió d’aquest postulat és nítida: el sentit és dins el discurs, no pas en la llengua. I el discurs és l’activitat de llenguatge pròpia d’un subjecte que es troba dins d’una societat i una història determinades. A les antípodes d’aquesta tesi hi ha la fórmula Heidegger –que Gadamer troba provocativa– segons la qual el “llenguatge” s’alça per damunt de qualsevol parlant concret amb una entitat essencial i pròpia.
- © Lluís Calvo
