Dp!

 

Poemes de Jardí d'una ciutat deserta

 

Aparició

 

La tremolor del blau

s’asserena entre cims

amarats de ginesta.

Perfums de terra antiga i somnolent

s’enlairen pel migdia.

Així tornem encara als vells racons

que guarden en silenci el pas dels anys.

Sabem que som a prop

de nosaltres mateixos,

sentint altra vegada

l’alè dels matollars

i el frec dels esbarzers damunt la pell,

com quan anàvem plens

d’ardents esgarrinxades

i de camí ens besàvem

amb el regust amarg de les olives

collides a deshora,

refent, a poc a poc,

aquell passeig fugaç

que ens duia fins la platja.

També llavors, rera abrusats turons,

el traç esquiu i evanescent del mar

s’endevinava al lluny,

fent-se present a estones, com la vida.

 

 

 

Conjur

 

M’escauen ara els llocs d’aquells neguit

que es nega a si mateix

tot esperant algú que mai no troba

l’amagadís recer on sojorna el meu crit.

Boscos profunds oculten

el clar llindar on cremen les fogueres:

ningú m’evocarà, n’estic segur.

Entre el fullatge dens, a mitjanit,

el ritual s’enfuig del meu dolor.

A cada pas l’absència

s’endinsa en l’ebri adéu de cada dia.

No hi ha conjur que pugui deslliurar-me

d’aquesta solitud.

 

 

 

Mite

 

Per vèncer el desvari de la fi

vam rebre l’esperança d’uns pocs dies.

Ara ignorem si sols va ser la por

envers allò que a cegues intuíem

el que ens va empènyer a adorar el temps.

Però això tant se val: és el passat,

al capdavall, qui esborra la partença

de qualsevol desig, amb un retret

que s’endinsa en nosaltres i ens enveja

la incerta plenitud de cada instant.

En la nostra incertesa, dia a dia,

sols resta un mite on venerem l’oblit:

no hi ha res més que un vincle que s’aferra

a nosaltres mateixos, no a la vida

que desdenya els afalacs que li retem.

Tan sols la fe en les albes ens separa

del decadent record dels déus antics.

 

 

 

 

 

© Lluís Calvo