David Jiménez i Cot
- Sant Celoni (1987)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp
- http://www.davidjcot.cat/
- Poemes extrets del llibre inèdit
- L'escata i el vers
- Han passat molts anys
- i encara et pressento.
- Sé que ets viva en algun tòpic;
- que encara llefardes,
- untuosa,
- reptant el teu cos com la més baixa
- sevícia de l’Orc.
- Sento el verí que em conviu
- exempt a la sang.
- Em vas mossegar:
- Dues senyes
- dins l’univers de la pell;
- com dos forats negres
- al cor del maldestre
- avantbraç,
- convertides en pigues avui.
- Una mà inservible,
- posseïda,
- que d’aleshores ençà
- supura versos quan vol;
- i la possibilitat
- de considerar-ho un do
- o una gran maledicció.
- (extret de l’apartat "Llengua bífida")
- ANTICRÍsTIC
- A mode de proemi
- Senyor,
- avui seré diàfan si no breu.
- M’estaré, almenys,
- en aquest cas,
- d’acatar el decòrum que pertoca
- en el discurs.
- El meu anunci, Senyor,
- no és un prec redemptor:
- és una sentència merescuda
- per haver-me destrossat si bé
- no pas per sempre.
- Temps ha,
- quan encara permetia que em fotessin
- -i ja sap per on vull dir-
- vaig deixar de creure en vós.
- En vós,
- Senyor,
- i en el seu membre repugnant
- que m’assetjava
- convertint-me en el que sóc:
- un gran malparit
- amb ganes de venjar la violació.
- Sap,
- Senyor?
- L’he admirat.
- L’he tingut com el més gran:
- he cregut tot el que deia,
- estimava la saviesa dels seus mots
- i m’hi deixava seduir.
- M’he arribat a aprendre
- de memòria
- els seus consells,
- i m’he llegit, amb pregonesa,
- les seves sacres escriptures.
- De què serveix, Senyor,
- fixar paraules
- sota l’ordre d’unes altres?
- Vostè mateix fixà les lleis i,
- en fer-ho,
- fou tan particular
- de fabricar-nos a la seva imatge
- i semblança (faltaria més!).
- Tothom ho sap, de fet:
- no és mai el qui la forja
- qui la prova amb si mateix,
- l’espasa:
- Pacient i Agent...
- Això també deu ser obra seva,
- oi, Senyor?
- Verament,
- gràcies, Senyor!
- Per haver-nos dotat
- de la millor virtut que posseeix:
- la llibertat;
- si més no entesa
- -per a mi-
- com la llicència de permetre’m
- ser considerat un Déu,
- tal com vós ho heu fet.
- I...
- ara,
- havent proclamat el nou tron,
- veure com me’n surto
- és el càstig que li imposo
- com a nova deïtat.
- (extret de l’apartat "La ferida en el vent")
- Joc de mans
- Arromangades les mans,
- em reveles,
- immaculat,
- el mocador de seda on depures
- les sals del teu cos.
- Barroer, els vèrtexs
- pessigues
- ni molt fluix ni massa fort,
- talment com un nen
- que furtiu captura
- formigues d’un niu ignot.
- El fas dansar
- a banda i banda
- a fi d’interpretar un truc absent,
- o cap engany,
- que s’escolés als teus embats.
- Seguidament,
- hi evoques un bes
- i en fas un farcell
- que tendrament
- reposes al meu pit.
- El següent pas,
- em fa partícip del teu joc.
- Emmudit el silenci,
- ni tant sols tu comprens,
- un cop desclòs,
- on rau l’enginy d’aquest secret.
- Al capdavall,
- tots els grans mags se serveixen
- d’un còmplice, no?
- Aquesta nit,
- me’n vaig a dormir amb el regust
- d’haver-te cisat un petó.
- (extret de l’apartat "La ferida en el vent")
- Cendres
- Sóc la pluja que fecunda
- el fang eixorc que t’ha engendrat.
- Sóc la terra que alimenta,
- l’aigua que sadolla
- les cèliques arrels del baobab.
- Sóc el foc que et consumeix,
- el batec que trota el vent,
- sóc l’abric abrusador
- que eixuga el fred.
- Sóc la pols que et nega els ulls,
- l’alè silent
- que manté vius els animals,
- el vel de llum
- que descobreix la carn del fruit.
- Sóc i no sóc
- les cendres de l’oblit,
- el record encendrat.
- Sóc la vida que cerca,
- la mort que defuig.
(extret de l’apartat "La ferida en el vent")
Poemes inèdits © David Jiménez i Cot
