Dp!

Jordi Julià

 

 

Granollers (1972)

 

Més informació sobre l'autor a:

http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp

 

 

Quatre poemes

 

 

 

El principi després de la fi

 

Els homes que quedaven,

els qui no van morir d’aquelles plagues,

no van abandonar aquells déus

que havien fabricat les seves mans

i van continuar adorant dimonis

i els ídols d’or, de plata, de bronze, pedra i fusta,

i fins i tot de fràgil fang efímer,

incapaços de veure-hi i de sentir-hi,

de poder caminar.

 

La màscara

 

Jo viuré com un vent,

entremig del present i del desig,

dessota un sol que dicta la condemna

i el parpelleig del llum elèctric

que es volen oblidar de la nit fosca,

enmig dels pètals dòcils de les noies

i dels marbres rotunds d’homes columna.

 

Jo sóc un vent que ve d’una altra mar,

de rics i tèrbols fons d’una aigua fosca,

dins d’on han naufragat molts de vaixells.

Onejo fins la platja que m’atura,

allà on em converteixo en un trepig,

damunt d’engrunes de muntanyes,

de closques que van ser inici de vida.

 

Jo faig de vent enmig dels buits de flors i estàtues

i camino indecís sobre la sorra

que falsa el pas i crema amb pols d’estrella,

i em perdo dins del bosc, que punxa amb la pinassa,

de noies pètals gràcils i de torsos de marbre,

fins que em torno la màscara propícia

que s’arriba a confondre amb l’altra carn.

 

 

Tortugues

 

Es feréstec i trist aquest so fosc:

les tortugues copulen al jardí.

S’escometen, i fugen, i s’atrapen,

intenten acoplar-se però els costa,

encara que la força dels seus gens,

un ímpetu ancestral que els crema endins,

desitja sobreviure-les, usar-les,

i els fa cremar la sang sota la closca.

L’escut del ventre topa amb la cuirassa,

i no es miren ni es troben la carn rèptil.

Fa soroll el plaer que els porta al risc

de quedar panxa enlaire i no tombar-se,

quietes i sense alè, cuites pel sol;

que el principi vital que mou l’espècie

ja s’ha perpetuat amb l’individu.

És feréstec i trist aquest so fosc,

com els crits i els gemecs que fa la nit.

 

 

Temps atàvic

 

Castell de núvols a ponent.

Nosaltres els vassalls

que esperen que el mal cap del seu senyor

-un tortuós desig de torturar i tenir-

no els reclami més delmes,

ni cridi a guerra santa,

no es vulgui cobrar un dret sobre la carn més tendra,

ni porti un capellà acerat per excomunicar-los,

desterrant-los enllà de trenta passes.

Només un cop de vent ens esgarrifa

i la negror ens fa témer un malastruc,

com creus vermelles sobre capes negres:

fulgor de xoc d’espases

i tambors que retrunyen pel combat.

Incerts, i amb pobra fe,

com després de molts segles,

tornem a mirar al cel per descobrir

quin és el nostre signe del present.

 

Poemes inèdits

© Jordi Julià