Dp!

 

Poemes de La llunyania

 
La caiguda de Bizanci
 
Estàtica i silent, amb aurèola santa,
la nostra humil imatge
severament s’allarga en la foscor dels anys.
Amb un batec d’oblit, el nostre cor d’icona
beneeix les sagrades flors de la recança.
I mentrestant sabem
que entre el cel i l’infern la terra s’omple
de ciutats amarades d’or i anhels,
de llocs lluents i oberts
on les verges acullen, carregades de gràcia,
els seus blanquíssims àngels
en jardins amb xiprers i palmerars fervents.
En nosaltres, però,
inanimada i freda,
la vida s’esmicola en un nou temps.
El nostre món jacent a poc a poc declina,
atemorit, obscur,
mancat de perspectiva i moviment.

 

Ofrena
 
Un groc vaivé de dàlies
captiva l’aigua encesa dels últims jocs diürns.
Arreu veig el teu cos,
estès en l’abandó dels dies, nu,
eternament lligat a una nova remor:
tan sols himne de foc,
creixença de la carn en un món de desfeta.
Daurats en un cos blau,
els pètals han fugit aigües avall del temps,
seguint la sort del lleu corrent que se’ls endú.
Si cal oblidarem. Llavors, deessa,
pujaràs des del fons
d’un abisme de llum, rica en fulgors,
hereva d’una vida que creies lluny de tu.
 
 
 
Rapinya
 
Amb vol precís, surant sobre les penyes
del voramar roent,
tremolen ales entre el cel ferit
per la llum enaltida de la tarda.
A la recerca d’una presa exigua
un desig mutu s’alça entre l’au i tu:
d’ella has après els hàbits de la carn,
amb urpes d’au salvatge
que esquincen la calor d’un viure ja indefens.
A poc a poc, ullant les mates de llentiscle
i els claps de romaní vora els garrics,
el seu cos afuat
veu tremolar la sang i s’hi abraona.
Uns breus instants, tan sols,
et fan imaginar el que vindrà després.
Meravellat, n’enveges
el do ferreny, l’ardor amb què sotmet
la fràgil sort dels altres a l’instint,
fidel com tu a una mateixa llei de vida.
 
 
 
Memòria del nord
 
Avançava en el límit del brollador de llum
mentre la tarda jeia en l’abraçada
de la fredor i el vent.
Va travessar llindars
on els cards emparaven la creixença
d’un altre oblit de pous i mareselves
i a l’últim, fatigat, van saludar-lo els murs.
Era el ponent fugaç d’una mirada
tenyida de presagis innocents.
I allí va saber que encara el recordaven
les llums subtils d’uns ulls endormiscats
sota el ràfec i el clos d’una casa esventada
en el recer del temps.
Van dir-li que passés
i el joc hospitalari del retorn
escampava cafès i flaire d’herba en zel,
de carn i de suor habituada al fred
i a l’aliança càlida amb la terra.
Li parlaven i ell veia unes mans
de mare eterna i plena com un càntir en fresc.
I escoltava una veu que dolçament li deia
que era el mateix de sempre.
A l’aguait dels pollancres
que anunciaven el vespre, de l’aigua que es fonia
en l’ebri cascadeig d’un vol d’adéus,
ell hi pensava i reia amablement.
Afalagats, tot just l’obsequiaven
amb el pa i els records d’una lleu pietat
vers l’erràtic desig dels peregrins d’enlloc.
Era la breu litúrgia d’una amagada boira
que seguia el silenci verd dels camps
fins que, al lluny, els xiscles de l’òliba s’unien
al crepitar dels troncs,
i en la remor del foc
els dies s’allunyaven com els noms invocats
en una terra inflada de foscors.

 

Nou temps
 
Són ells. Les fredes ombres dels seus ulls
escruten el desig
amb raons implacables, amb sofismes solvents,
amb l’ànima invencible dels herois.
Tanca la porta, enlaira un pany secret:
ells són aquí i saben on t’amagues.
Si no saps allunyar-te’n
cremaran els teus llibres
i esborraran el blau alè de les metàfores
amb un crit sense nom.
Aquest és el nou temps.
Si et pregunten pels vincles amb l’enllà
digues que no en saps res, que les teves paraules
ja cotitzen en borsa,
que els teus poemes són actius segurs,
amortitzables en pocs anys, fiables,
desgravadors dels grans temors i anhels.
Aquest és el nou temps.
Tanca la porta, enlaira un pany secret: són ells.

 

Retorn
 
Com algú que ha vetllat l’anhel que amava
retornes al batec
dels teus orígens nus.
De tu mateix en saps ben poca cosa,
i la llum, tanmateix,
que et mena al lloc boirós
on sojorna la vida
tothora encén camins en la paraula.
El món no pot ser mai ferit de mort,
ni somniat en agredolces vetlles,
ni retingut en aquests ulls que el miren
sense percebre a penes
les trèmules raons del seu dolor.
Tot allò que t’envolta s’endinsa en el silenci,
però parla de tu.

 

 
 
 
© Lluís Calvo