Dp!

Joan Margarit

 

Sanaüja (1938)

 

Més informació sobre l'autor a:

 

 

http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp

 

 

Dos poemes

 

 

Compatriotes

 

Passats molts anys vaig desitjar tornar,

i cap d’ells no em va entendre.

Tot li dec a l’oblit i la misèria.

Quan vaig saber posar el meu fred als versos,

vaig buscar altra vegada la seva companyia.

No vaig trobar-la, però em va semblar

que ja ho havien començat a entendre.

Avui, amb aire de suficiència,

em diuen: Ah, amic nostre,

exhaurit aquell temps,

què en faràs del teu fred en tants poemes

que no llegirem mai?

Sembla que ets tu el qui ara

ha començat a entendre.

Escric per a un país que va en silenci

com un iceberg negre.

Pel poeta que sóc no us en dec res.

Li dec a la misèria i l’oblit.

 

 

 

Dona mirant el mar

 

El miro rere els vidres, com he fet

tota la meva vida. Ve la boira

d’aquesta alba a Menorca amb la remor

cansada d’un llaüt, que em va acostant

el record del meu pare que no parlava mai

de res més que no fos literatura.

És per això que estimo les finestres,

els únics panys que romanien clars

de tota aquella casa feta amb llibres

que cobrien els murs amb les escates

de colors dels seus lloms, igual que un drac.

Miro a través de tantes gotes clares

que va deixant la boira i que rellisquen

pels vidres, talment l’única escriptura

que, somrient, m’agrada de llegir.

Miro per la finestra i mai no em giro:

rere meu hi ha les restes d’aquell monstre.

Davant, només el mar, que és el meu príncep.

 

 

 

Poemes inèdits, 2002

© Joan Margarit