Dp!

 
Marc Masdeu
 
 
Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és un dels creadors del portal poètic Nopotsementida http://www.geocities.com/nopotsermentida/principal.htm. Escriu poesia perquè, segons ell, "no puc callar i alhora no puc dir". Vinyoli, Sampere i altres poetes escopidors de foc van convertir-lo en cendra. I com ell mateix explica "ser cendra és molt gratificant. Perquè no ets sinó polsim, que tothom escombra i que, a tot estirar, deixa un rastre de brutícia que una dona amb una escombra de bruc vol, cada dia, netejar per plantar-hi un test amb una flor de mil fulles i un abecedari impossible." Ha guanyat el premi Josep M. López Picó de Vallirana i el seu primer llibre, El gos autodidacte, sortirà publicat per l'editorial Proa el mes de maig de 2003.

 

 

La darrera derrota de sir Lancelot del Llac

 

 
Després del combat, donant cops de dents
i espasa va abatre dos monstres verds.
Coneguts arreu com dominadors
de terres agrestes, només quedà
la sang i el tros del mitjó migpartit.
Eren ecologistes que vessaven
llàgrimes sabent que serien carn
de reciclatge sense pol·lució.
Sir Lancelot del Llac, bon cavaller,
estúpid en els temes informàtics,
no va trobar cap connexió fiable
per comunicar la seva victòria
a la Cort i els guerrers del gran Artús.
A Camelot, cansat de satisfer
les més belles cortesanes, el Rei
ja no creia en la sort del seu segon.
"El molt imbècil no deu saber el password!"
I mort d’enveja però alleugerit
per la falta de valor, admirava
sir du Lac, que navegava en deserts
d’ones intrèpides. "Qui és grumet
que mai no ens anuncia nova vista?"
La pregunta escruixia constantment
als jardins dels burgesos. Decidien
perquè no els quedaven forces per més.
La nit abans havien ‘nat de putes;
rumorejaven que el Bell Artús, altra
vegada, es tirava la Morgana,
consumant un últim incest bastard.
Ell no ho va assentir ni desmentir mai,
així aguanten els grans decididors.
Dins la trepa de còmics d’ateneu
en runes, cridava conjurs de peu
de porc i cérvol confitat el Mag
Merlí, vell i astut conseller del Rei.
La seva feina i els genolls pelats
–no us creieu– li van costar per ser el Gran
Ambaixador del regne dels senyors
que tot ho esbaldien jugant al pòquer
i venent el poble a un xarrup de bourbon
la partida. Ahir, sir Boors de Ganis
havia apostat el Comtat de Warwick.
Sortia amb un trio de dosos i un
somriure picaró que va estar a punt
d’enganyar sir Bediver. Però mai
al Rei. Artús, un croupier de primera,
havia obligat la partida sobre
la taula –sí, com sempre– estalviant
al possible agosarat guanyador
un duel amb Lancelot, líder invicte
a casa i fora dels terrenys reials.
"Sort tenim de vós, Nostramo". Xisclaven.
Mentre, el bon cavaller descansava
a la luxosa habitació del Ritz,
gràcies als punts acumulats dia
a dia durant la temporada alta
de conquestes i consolidació
de l’insaciable clan dels Pendragó.
"Maleït cabró", rimava enfonsat
Lancelot amb la tonada de l’himne
nazi. Considerava Artús el gran
Führer, l’ànima bessona del vell
Llucifer, cultiu florit d’encimera,
caldo del dia de Nadal. Enlloc
no coneixien la reial croada
com els pobles on ell havia estat
violant les masoveres, les filles
de les masoveres i, algun cop,
les grasses mares de les masoveres.
Mai no li van reconèixer cap mèrit
de Primer Cavaller de l’Anglaterra
que esculpia a talls d’espasa i fatigues
nocturnes entre els llençols dels obrers
que pernoctaven als hostals més bruts.
"La Glòria pel Rei!" Ell ni la Pau.
Totes regalimaven a la cua,
davant la cambra calenta de l’Home.
(Els noms en majúscula, les espècies
són carnassa entumida pel xerès.)
Tots els anys perduts per causes comunes
odiaven les ànsies de revolta.
La gana apretava i de res servia
haver engendrat un hereu del reialme
al ventre de Ginebra, puta i santa
reina de Camelot; mirall de dones,
motiu de masturbació compulsiva
dels homes que mantenien el dret
de somiar. Perquè el Rei sí protegia
els furs dels súbdits, sobretot aquells
que els deixaven morir de joia i no
estimaven pressupost del castell.
A l’hostal, Martin Luther King tenia
un gran somni i rumiava què en faria.
Artús citava els membres del Cesid.
La traïció per les dues parts era
irrevocable, un fet consumat.
El pànic és ja dolor irreparable.
El sacrifici és la qualitat
imprescindible per als nostres dies...
Lancelot exceptuava la norma
i així es descobria com blanc segur
de les ires i els arquers de la Cort.
"Mori el talent; més màquines obreres!"
Les dones escopien trossos, sobres
del sopar. Totes cuinaven un món
farcit de farigola i gotes tristes.
Es deixaven penetrar a cops dels versos
més falsos que ningú no gosà escriure.
Morgana s’escapolia d’Artús
i es llençava als braços dels infeliços
per redimir-los a ritme d’orgia.
La màgia esdevenia quan no
recorrien a l’anhelat conjur.
I era llavors, quan se li apareixia
la imatge de Ginebra, santa i puta
de Camelot, portadora de somnis
d’eternitat que el farien romandre
fins la caiguda dels dies, l’horror
del vers mort al ball de gala i institut.
Lancelot amagava un gran poeta,
sabia que el destí i la sort encara
descuidaven alguns punts dèbils. Treia
tot el talent per la seva princesa,
Reina del Rei. La guerra ha acabat molt
malament. A la llista dels morts sobren
els noms de sir Galaàs, de sir Brian
de les Illes, sir Grummore Grummorsum;
íntims del Cavaller de Naftalina.
Més vacants a la gran Taula Rodona.
Artús, decididament, actuava
de tirà. Prohibí teixir a Ginebra,
reptà Ulisses i condemnà Homer.
Lancelot havia de cursar contra
Judà Ben-Hur i el vil Tribú Messala
dins del circ romà del Boulevard Rosa;
en el concurs dels monòlegs més grisos.
Ja no li quedava més que l’opció
de l’exili: més enllà de l’imperi
es volava a ritme de producció
competitiva fins i tot quan feien
l’enfadat. La voluntat sí servia
pels altres. A Lancelot li exigien
sempre un graó més, sense preguntar
pels seus somnis o de quin mal pecava.
 
 
 
 
 
 
 
 
Poema inèdit, 2002
© Marc Masdeu