Miquel Cardell
- Llucjamor (1958)
- Més informació sobre l'autor a:
- http://cultura.gencat.es/ilc/qeq/cerca.asp
Tres poemes
- Ara que dones
- portant flors pels carrers
- et fan pensar en la mort,
- en l’ambigua presència dels absents,
- en l'eco que s'esborra i dura encara
- i estremeix l'aire
- per on passaven
- com passam ara,
- mig a les fosques
- d'un breu capvespre
- o en la claror tranquil.la
- d'un blau matí d'octubre,
- atrafegats,
- amb rams de flors i espelmes,
- les dones i nosaltres.
. . . . .
- Com un acord de vidre
- que no volgués trencar-se,
- goixant arreu,
- entre lliri i jonquera,
- amb dos coloms
- que entre els molins s'enlairen
- -el negre, el blanc...-,
- s'enlairen i s'encalcen
- com un acord
- que al clar rostoll de coure
- tot just es posa,
- plega les ales
- i es difumina
- en la distància
- d'un perdre que s'allunya
- on l'asfalt acompanya
- el torrent i imagina
- miralls d'aigua embassada.
. . . .
- (Bonsaika)
- És l’arbre que crida la roca
- o és la penya que fa l’arbre
- en els giravolts de la imaginació?
- En el silenci de l’orella de pedra,
- és l’arbre qui condueix la mirada
- de la roca a la soca,
- de la terra a la verda fretura de claror,
- a l’hora cansada del capvespre
- d’aquesta fi d’un estiu massa llarg,
- quan calla el món,
- confiat en la pluja que no arriba
- Poemes inèdits, 1999
- © Miquel Cardell
