Dp!

 

3 Poemes de El buit i la medusa

 

Teatre Grec

Ben poc diferia el llast de la memòria
de tots aquells portals amb baldes i entra-i-surts
que van acompanyar-nos pels carrers
del Poble Sec més enlairat i tèrbol;
contràriament, oscil·lant entre el joc i el malefici,
els passos amarats de murtra i polseguera,
esdevenien el mirall on la ruïna, eterna,
arrossegava el temps cap als confins de res.
Allí mateix, a Montjuïc,
resseguint els jardins entre rosers, canals i pèrgoles,
el caminant era jo en abocar-me, un cop més, a la balança [exigua del passat.
Cada imatge evocava, llavors, un gerro sense flors,
un tros de rajola humida i esquerdada
¾la traça blanca i blava, el roig en el triangle d’una font¾
o un esglaó esventrat pel frec de tants d’amors
entre fragments deserts que ja no em pertanyien.
Un jardí decadent, uns cabells embullats:
mon semblable, mon frère saltant, a corre-cuita,
pels toscos esglaons de la muntanya
amb un diluvi d’or a les espatlles i un horitzó de noms al front.
Tots aquells passos, com els teus, es demoraven a la Font del [Gat,
quan ja no hi baixava ningú, per allí,
ni ningú, tampoc, no hi cantava el cuplet de les àvies
amb els ganxet als dits i els tovallons de fil.
Un mica més enllà, cap al Teatre,
els records assenyalaven, ebris,
l’últim topant inexpugnable i pur:
el verd racó dels jocs, el pas veloç dels fórmules
¾Fittipaldi i Stewart derrapant a les corbes del sinuós circuit¾
i els primers vaivens del cos, també apressats,
que acollien l’embat
entre pinyons madurs i mandarines bordes.
Solies dir-me, ja aleshores,
asseguda a les grades semicirculars del nostre gran Teatre,
que la mort, tal vegada, es pressentia així:
pendent avall d’algun record
que ja no era real ni, tampoc, il·lusori
(dues maneres d’anomenar, ben mirat, una mateixa cosa).
Tu i jo ens feríem en contemplar el passat,
sense intuir encara que el futur, ben sovint,
era un miratge encès per falsejar els dies.
Massa veus, massa alens,
volien, vanament, enlluernar-nos
mentre adoràvem l’escenari buit
que, estelat, acollia els figurants més foscos.
Al vell Teatre Grec, però, els nostres cants cap a ningú
proclamaven, a viva veu,
que, quan el destí governa,
ningú no pot alliberar-se ja del mal.
Així vam viure els nostres entreactes:
menys nobles que els herois, menys resoluts que els brètols,
ofegant-nos, tothora, en un grapat d’afanys.
Quin auguri més lúcid i punyent, llavors, quan vaig recitar-te [Sòfocles
en la quietud dels pins i dels marfulls
encastats en l’argila! Quina ironia imitar Creont
¾embegut d’alcohol i llunes i desig¾,
i sobreactuar, sense traça, al teu costat
tot reclamant, il·lús, el món sencer!
I quin error, a la fi, haver dictat els versos més [profètics,
durs i bells d’Antígona. I repetir-te’ls, ara, amb la mateixa veu [que abans,
essent més home i llàgrima i batec en evocar-los
quan, de nou, lliurats a tu,
et diuen, sols, això:
Ja no existeixo, ja no sóc ningú.

 

 

Si em pregunteu
de què estic fet diré…
 
De vidre dur i roca trencadissa,
de lluna roja i sol esblaïmat,
d’ocell que neda i peix que bat les ales,
de casa amb pluja i ras sota teulat.
D’iguana amb gel i caribú dels tròpics,
de desig pietós i rés obscè,
de paraula indecisa i veu que raja,
de càlcul inexacte i vers sincer.
De rialla enfosquida i plor alegre,
de pins amb glans i alzines amb pinyons,
de condemnes i inferns i pous i ràtzies.
De mil perdons i gràcies. De res.

 

 

El gat de Schrödinger

A l'Arnau Pons,
que m'ha suggerit de posar-lo aquí…
 
A la mà, la moneda rellu com un vi jove:
el destí fortuït, llançat a cara o creu,
fa tombarelles d’or en l’aire immòbil
i cau, precís, en el palmell obert.
En aturar-se el vol
observes, fixament, l’objecte indòmit.
El bust sever ben clar t’ho diu: és cara.
Girada a l’inrevés, en un altre univers,
una perfecta rèplica de tu
en veu també la creu
i en tempta, juganera, la dringada.
 
Mentrestant, a uns pocs passos -resseguint
l’emparrat somnolent d’un antic casalot
de cendrosos suburbis-,
un gat passeja a prop d’un mur
on uns quants homes, baladrers,
engeguen perdigons a les formes esquives.
Tot just llavors, en ressonar els trets,
sota els evònims foscos i embullats
que oculten una pèrgola escapçada,
un doble teu percep el gat estès
i un altre, abstret, en guaita les set vides.
 
Moneda i animal: excuses per recloure,
ambiguament, el món:
allò que arriba al vol, allò que fuig i torna.
 
Resta, però, un enigma irresolt:
¿qui és, a la fi, l’observador verídic?
¿Aquell que veu la cara o veu la creu?
¿Aquell que observa el gat o en sotja les despulles?
 
Tots quatre, versemblants, existeixen alhora.
I, evasius, sense pausa,
es desdoblen en fets.
Acreix-los, doncs, en tu.
I multiplica’ls.
 
En copsaràs,
com un mirall que et calca,
la infinitud del que ets.

 

© Lluís Calvo, 2002