Dp!

 

Albert Mestres
 

Albert Mestres (Barcelona, 1960) ha publicat O res, A sac i Tres, obres que esventen una poètica contemporània basada en una hibridació sense complexos que abasta des de formes experimentals al compromís més explícit. Mestres és un dels escriptors més inquiets del nostre panorama, lector d'obres que s'endinsen en les paradoxes més profundes de la contemporaneïtat, ja siguin de filòsofs o de físics quàntics. La seva curiositat insadollable és una veritable raresa en el nostre món literari, cosa que li permet acostar-se a algunes de les claus que obren els secrets, actuals i pretèrits, del món. Ha conreat la narrativa, amb obres que furgen en les paradoxes actuals i els seus turments (Ales de cera, La ela de Milet, La tercera persona). També ha estrenat tres obres dramàtiques, l'última d'elles Dramàtic, representada a l'Espai Escènic Joan Brossa de Barcelona. El Daltabaix! ha aconseguit, en un ardu esforç de solipsisme, uns fragments de l'última obra que es gesta al seu -sense dubte apassionant- cervell.

 

La porta daurada (fragment)

Onzè Graó. Som-hi, ja falta menys,
de mica en mica, diu, s’omple la pica.
Alto, un moment, Virgília, passa Arenys,
a ciutat baixa al Putget. Dijous Gras.
Rebobina uns quants anys: toca’t el nas.
Sí, reina, ja ho sé que ara tot et pica.
 
Tomba que gira pel camí d’Homer,
grimpa entre pins i matolls el turó.
A dalt, al cim, endins del fals i el ver
dels rodolins, quin crim, com rodona ona,
girant en remolins folls, Barcelona,
et xucla amb tal braó que Déu n’hi do.
 
El noi de Tona diu, fent magarrufa:
"Ei, l’últim llufa": el Carmel, la Salut,
salta morrut, miralta la Rut, bufa
l’Anna, trenca la galta, si no hi vas,
si tu no hi vas, diu, leri leri nas,
la Sagrada Família del barbut,
 
les toves Mapfre, el port, la catedral,
el Banc Atlàntic, la torre Colom
i les tres xemeneies, el pardal
d’en Calatrava, el castell malapell,
els gratacels de Sants i de gairell
les Corts, i la plana que no ve a tomb,
 
baldufa baldufeta, Sarrià,
el Sagrat Cor, l’observatori Fabra,
la torre Foster i per acabar
el Frare Blanc i Montbau. Al davant,
al pic mateix, s’enfonsen, perforant,
uns esglaons. Estic com una cabra.
 
Baixo l’escala, vulva de la terra:
condons, ampolles, pudor de pixats,
al que va ser un búnquer en temps de guerra.
Avui me l’han tapat. Qui erra pel parc
ja el pot buscar que hi passarà de llarg.
M’assec esperma entre la merda. Ojats
 
el que sé veure amb ulls de bon Tirèsies:
els Cèsar, Rommel, Prim, Napoleó,
els generals que no hi ha prous amnèsies
per oblidar: els Salazar, Pinochet,
Videla, Franco i companyia, un pet
de llop fatal a tot nat de madó.
 
I veig els Alexandre, Grant, De Gaulle,
Montcada, Pèricles, Pétain, Madero,
darrere arrossegant com qui no vol
–de gol– les llargues corrues de morts.
Ells són els bons, els grans, els déus, els forts.
È ben trobato, diu, se non è vero.
 
Vora el riu Huai la batalla ha acabat.
El camí es torna a obrir. Passen els corbs.
Per la glòria del general, colgat
en una sola tomba el piló d’ossos
dels morts. Desordre i orgia de cossos.
Vestits d’home i dona, cadàvers orbs.
 
Em cauen llàgrimes. En el crepuscle
teixit per les ales dels ratpenats,
el pensament, un infinit opuscle,
són mosques voleiant dins el cubell
d’escombraries, dins els ulls, la pell
dels que són per les armes triturats.
 
¿Per quin botí? Aquell trofeu mutilat,
un casc trencat, quatre galons, un trist
presoner que els vencents han torturat,
per això han corregut els generals.
Tot plegat molta mort per quatre rals,
perquè el senyor matant sigui ben vist,
 
que ans del perill se deu fer lo cor fort,
emprenent risc, hom ha dels bons paria,
faent venir los Cèsars en record.
Les armes fan los prous hòmens valer
e els puja tost en semblant de voler,
aconseguint honor e senyoria.
 
¿Per què? El conflicte, que diu el del riu,
és pare i amo de totes les coses,
en uns revela déus i, com qui riu,
en altres homes, dels uns en fa esclaus,
dels altres homes lliures, amb les claus
de les grans naus, sense cap de les noses.
 
El conflicte és comunitat, justícia
la discòrdia. Tot és doncs per discòrdia
i per necessitat: mirall d’Alícia.
Sona el telèfon. La Núria Alemany
diu que la lletja li ha parat parany.
Uns versos seus, diu, per misericòrdia:
 
els llavis–quan acabi d’expirar–
belluguen–que no toquin les campanes–
somriuen–¿qui millor a mort tocarà
que amb el seu batec suau les onades?
Vull dir, doncs, tantes batalles sonades
i tot allò que en paraules toscanes
 
un Ariost o un Tasso pinten, sí,
conflicte universal, molt bé, també,
però, l’enfrontament, qui el va parir,
creat, la fal·làcia de l’enemic,
que en dic, i poc en dono ni el dit xic,
quan et fan creure que un paio de bé,
 
com tu pacífic, per motiu de raça,
cultura, pàtria, classe o religió
(llegiu territorial, caps de carbassa,
llegiu pistrinquis), és enemic teu
i a ell tot el mateix de tu, ai redéu.
¿De què serveix la guerra doncs sinó
 
per ben greixar les rodes del mercat?
Inventem ginys d’allò més complicats
per fer el que fa amb implacable dictat,
sense excepció, missenyora natura
que cap progrés ni el millor metge atura.
Som nats plegats en astre de forçats.
 
Possessió, territori, entropia
econòmica: la creació d’ordre
porta desordre, la pornomania
de la pornodestrucció, dalt del cotxe
n’hi ha una nina que ningú l’acotxa
i que en repica els picarols, és d’ordre
 
dòric, perquè al Fossar de les Moreres
no s’hi enterra cap traïdor: Vietnam,
Angola, Kosovo, quin món de feres,
Txetxènia, Algèria, França, Grècia, Itàlia,
a Catalunya, incessant represàlia
i ella com una dàlia, l’Oncle Sam,
 
Euskadi i Israel, I know not well,
Timor, Etiòpia, el Zaire face to face,
Iraq, Colòmbia, Rússia, I shall not tell,
el Sàhara, Sri Lanka, it would be wise,
Cambotja, Afganistan, to shut my eyes,
Equador, Nicaragua. In any case
 
no hi ha ni un pam de terra en tot el món,
no hi ha al llarg i a l’ample ni un paisatge
sense rastre de guerra, ves per on.
Tots els Manels han lluitat pel meccano,
han patit, a l’Ebre o a Positano,
han mort pel més escarransit bagatge.
 
Algú està amb deute amb ells, algú està amb deute
amb tots els cents de mils d’allà Hiroshima.
¿Sents el xiulet? Són els avions. Ajeu-te.
Conec la bomba. L’esquerda de casa
la diu: l’escola francesa ben rasa.
I acabo aquí amb aquesta trista rima.
 
 
 
 
Poema inèdit, 2001
© Albert Mestres